Elies s’assabenta de la sorprenent notícia: el rei Acab ha mort. És fàcil d’imaginar aquest vell profeta acariciant-se la barba amb la mirada perduda, mentre l’assalten els records i visualitza les dècades de patiment que ha hagut d’aguantar de part d’aquest rei malvat. Havia passat les mil i una. De fet, havia estat amenaçat, perseguit i, fins i tot, havia hagut d’encarar la mort; tot per culpa d’Acab i la seva dona, la reina Jezabel. Aquest rei s’havia quedat de braços plegats mentre Jezabel manava la matança dels profetes de Jehovà. Embriagada de cobdícia, aquesta parella va arribar a conspirar la mort d’un home just i innocent, Nabot, juntament amb els seus fills. Com a conseqüència d’això, Elies va dictaminar el judici de Jehovà i va condemnar Acab i tota la seva dinastia. Ara, les paraules de Déu s’havien complert. Acab havia mort exactament de la manera com Jehovà ho havia profetitzat (1 Reis 18:4; 21:1-26; 22:37, 38; 2 Reis 9:26).

 No obstant això, Elies sabia que havia de continuar aguantant. Jezabel encara era viva i continuava tenint una terrible influència sobre la seva família i el país. Elies hauria d’afrontar encara més reptes i, a més a més, necessitaria acabar de preparar el seu company i successor, Eliseu. En aquest context, analitzem tres de les últimes assignacions que Elies va haver de dur a terme. Observar com la seva fe el va ajudar a aguantar contribuirà a enfortir la nostra fe durant aquests dies tan difícils que ens ha tocat viure.

 Ahazià, el fill d’Acab i Jezabel, es va convertir en el rei d’Israel. En comptes d’aprendre del mal exemple dels seus pares, Ahazià va decidir imitar la seva mala conducta (1 Reis 22:52). Igual que ells, era adorador del déu Baal. Aquesta religió degradava totes les persones que en formaven part, ja que promovia la prostitució al temple i el sacrifici de nens. En vista d’això, ¿hi hauria res que motivés Ahazià a canviar el seu mal comportament i fer que el poble tornés a ser lleial a Jehovà?

 De sobte, una tragèdia sacseja la vida d’aquest rei arrogant. Un dia, cau de la galeria del sostre de la seva cambra i queda malferit. Tot i que la seva vida penja d’un fil, continua rebutjant l’ajuda de Jehovà i envia missatgers a Ecron, una ciutat filistea enemiga, per demanar al déu Baal-Zebub si es podrà recuperar. Jehovà ja n’ha tingut prou. Per aquesta raó, envia un àngel a Elies per dir-li que aturi aquells missatgers. El profeta els envia de tornada al rei amb un missatge contundent. Ahazià havia comès el gran pecat d’actuar com si Israel no tingués Déu. És per això que Jehovà decideix que Ahazià no es recuperarà mai (2 Reis 1:2-4).

 Sense cap engruna de remordiment, Ahazià reclama: «¿Quin era l’aspecte de l’home que us ha pujat a trobar, i us ha dit aquestes paraules?». Tot seguit, els missatgers fan una descripció de la típica vestimenta senzilla que duen els profetes. A l’instant, Ahazià afirma: «És Elies». (2 Reis 1:7, 8, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS]). És de destacar que Elies portava una vida tan senzilla i centrada en el seu servei a Jehovà que va ser fàcil que l’identifiquessin només per la vestimenta que duia. No hi ha dubte que això no es podia dir d’Ahazià ni dels seus pares, els quals eren una colla de materialistes avariciosos. L’exemple d’Elies ens recorda el consell que va donar Jesús de portar una vida senzilla i tenir la mirada enfocada en el que és més important (Mateu 6:22-24).

 Cegat per la venjança, Ahazià envia una tropa de 50 soldats amb el seu capità per arrestar Elies. Quan el troben «assegut al cim de la muntanya», a el capità de l’exèrcit li mana en el nom del rei que baixi, segurament per conduir-lo a la seva execució. Imagina’t! Fins i tot sabent que Elies era un «home de Déu», aquells soldats pensaven que tenien el dret de ficar-se amb ell i amenaçar-lo. Que equivocats estaven! Elies va contestar al capità: «Doncs, si jo sóc un home de Déu, que baixi foc dels cels, i que et consumeixi a tu i els teus cinquanta». Llavors, Déu va actuar! «Baixà foc dels cels, i el consumí a ell i als seus cinquanta» (2 Reis 1:9, 10, TBS). El tràgic final d’aquells soldats és un recordatori punyent que Jehovà no es pren a la lleugera quan algú tracta els seus servents de manera irrespectuosa o despectiva (1 Cròniques 16:21, 22).

 Ahazià va tornar a enviar un altre capità acompanyat de 50 homes. Aquest segon capità era encara més temerari que el primer. Per començar, no havia après res de la mort d’aquells 51 homes, tot i que és molt possible que les seves cendres encara estiguessin escampades pel vessant de la muntanya. A més, no tan sols va seguir els passos del seu arrogant predecessor i va manar a Elies que baixés, sinó que, a sobre, va afegir que ho fes «de seguit». Que ximple! No ens sorprèn que tant ell com els seus homes acabessin morts igual que el primer grup. Però encara més imprudent va ser el rei. Com si la cosa no anés amb ell, va enviar una tercera tropa. Afortunadament, aquest tercer capità era més savi. De manera humil, es va apropar al profeta i li va suplicar que els perdonés tant a ell com als seus homes. La resposta d’Elies a aquest humil capità va demostrar que era un home de Déu i que reflectia la compassió de Jehovà. Tot seguit, un àngel va dir a Elies que acompanyés de tornada als soldats. En arribar-hi, Elies va repetir a aquest rei malvat el missatge de Jehovà. Tal com havia assegurat Déu, Ahazià va morir. El seu govern només va durar dos anys (2 Reis 1:11-17, TBS).

 En vista del comportament tan rebel i obstinat que envoltava Elies, com va poder afrontar aquella situació? La resposta a aquesta pregunta també ens interessa molt a nosaltres. ¿T’has sentit mai frustrat quan algú qui t’estimes no ha volgut fer cas d’un bon consell i ha continuat fent el que és incorrecte? Com podem fer front a aquestes decepcions? Fer un cop d’ull al lloc on es trobava Elies quan els soldats el van anar a buscar ens pot ajudar. No podem confirmar amb exactitud per què es trobava «al cim de la muntanya», però sí que estem segurs que, com que era un home que tenia el costum d’orar, va aprofitar la solitud que li oferia aquell lloc per apropar-se al seu estimat Déu (Jaume 5:16-18). Nosaltres també hauríem de tenir la rutina de passar una estona a soles amb Déu, de dirigir-nos a ell pel seu nom i de confiar-li els nostres problemes i inquietuds. Aleshores estarem preparats per fer front i aguantar quan els qui ens envolten actuïn impulsivament i de manera que els perjudiqui.

 Havia arribat l’hora que Elies deixés la seva assignació oficial. Fixa’t què va fer. Mentre ell i Eliseu sortien del poble de Gilgal, Elies va dir a Eliseu que es quedés allà mentre ell se n’anava sol cap a Betel, a uns 11 quilòmetres de distància. La resposta d’Eliseu va ser contundent: «Et juro per la vida de Jahvè i per la teva pròpia vida, que no et deixaré». En arribar a Betel, Elies va informar Eliseu que marxaria sol a Jericó, a uns 22 quilòmetres. Eliseu va tornar a respondre amb la mateixa determinació. I una tercera vegada, aquest cop a Jericó, abans de dirigir-se cap al riu Jordà, a uns 8 quilòmetres, es repeteix la mateixa escena. De nou, Eliseu no canvia d’opinió: es nega a abandonar Elies! (2 Reis 2:1-6, La Bíblia, Monjos de Montserrat).

 Eliseu va demostrar una qualitat primordial, amor lleial. Aquest és el tipus d’amor que Rut va mostrar a Noemí, el tipus d’amor que s’adhereix a una persona o cosa i que refusa abandonar-la (Rut 1:15, 16). Avui més que mai, tots els servents de Déu necessiten tenir aquesta qualitat. Igual que Eliseu, veus la importància de demostrar-la?

 Segur que Elies es va commoure quan va veure l’amor que el seu jove company li tenia. Gràcies a això, Eliseu va tenir el privilegi de veure l’últim miracle d’Elies. Quan anaven per la riba del riu Jordà, el qual té zones profundes i de corrent ràpida, Elies va colpejar l’aigua amb el seu mantell oficial. Miraculosament, les aigües es van dividir! Observant aquest miracle també hi estaven presents «cinquanta homes dels fills dels profetes» (2 Reis 2:7, 8, TBS). És possible que aquests homes formessin part d’un grup, supervisat per Elies, que estava sent entrenat per portar la capdavantera de l’adoració pura en el país. Anys enrere, Elies havia pensat que era l’únic home fidel que quedava en aquella terra. Però, des de llavors, Jehovà havia recompensat l’aguant d’Elies i li havia permès veure el gran creixement d’adoradors Seus (1 Reis 19:10).

 Després de creuar el Jordà, Elies va dir a Eliseu: «Demana el que vols que faci per tu, abans que sigui endut del teu costat». Elies sabia que havia arribat l’hora de marxar, però ell no va cedir a contracor els seus privilegis i la seva posició al seu jove company. Tot al contrari, Elies estava disposat a ajudar-lo en el que calgués. Ara bé, Eliseu només li va fer una petició: «Et demano que hi hagi una doble porció del teu esperit sobre mi» (2 Reis 2:9, TBS). Això no volia dir que volgués la quantitat doble de l’esperit sant que Elies havia rebut. Més aviat, li estava demanant una herència semblant a la que un primogènit rebia per llei, que era la més gran, o el doble, per tal de dur a terme les seves noves responsabilitats com a cap de família (Deuteronomi 21:17). Com a hereu espiritual, Eliseu possiblement va veure que necessitava tenir l’esperit de valentia d’Elies per poder afrontar aquesta nova feina.

 Elies va ser humil, i va deixar aquest assumpte en mans de Jehovà. Si Déu permetia que Eliseu veiés marxar a Elies, això voldria dir que Jehovà estava concedint la petició d’aquest jove profeta. No va passar gaire temps, «mentre caminaven i parlaven», que va succeir una cosa extraordinària! (2 Reis 2:10, 11, TBS.)

 Una estranya resplendor va iŀluminar el cel i s’acostava cada cop més a ells. Podem imaginar-nos com, de sobte, es va sentir un so eixordador, semblant al de les violentes ràfegues de vent d’una tempesta, causat per un objecte brillant que s’abalançava cap els dos homes. Probablement estupefactes pel que estaven veient, Elies i Eliseu es van veure forçats a separar-se. Davant dels seus ulls hi havia un carro resplendent com si fos de foc. Elies sabia que el moment de marxar havia arribat. Va pujar damunt del carro? El relat no ho explica. Però, en qualsevol cas, va sentir que ell mateix s’estava elevant cada cop més i més amunt, i era endut per la tempesta.

 Eliseu mirava bocabadat aquest sorprenent espectacle. Sens dubte, Jehovà li acabava de confirmar que li donaria la «doble porció» de l’esperit de valentia d’Elies. És clar, d’alguna manera això també l’entristia, perquè ignorava on aniria el seu vell amic i, segurament, no guardava gaires esperances de tornar-lo a veure. Llavors, Eliseu va cridar: «Pare meu, pare meu, el carro d’Israel i els seus cavallers!». Mentre contemplava com el seu estimat mentor desapareixia en la distància, Eliseu es va esquinçar les vestidures en senyal de dol (2 Reis 2:12, TBS).

 No sabem si, mentre Elies s’enlairava, va sentir el crit desconsolat del seu jove amic, o si fins i tot se li va escapar alguna llàgrima. Sigui com sigui, estava convençut que el seu amic l’havia ajudat a aguantar alguns dels moments més difícils de la seva vida. Fem bé d’aprendre de l’exemple d’Elies i cultivar una bona amistat amb persones que estimen Déu i que s’esforcen per fer la seva voluntat.

 On va anar Elies? Algunes religions diuen que Déu se’l va emportar al cel amb ell, però això és impossible. Segles després, quan Jesucrist va estar a la terra, va afirmar que ningú havia pujat al cel fins aquell moment (Joan 3:13). Per tant, quan llegim que «Elies va pujar al cel enmig de la tempesta», cal que ens preguntem: «Quin cel?» (2 Reis 2:11, Bíblia catalana. Traducció interconfessional). La Bíblia utilitza la paraula cel no només per referir-se al lloc on viu Jehovà, sinó al cel visible de l’atmosfera terrestre on es troben els núvols i volen els ocells (Salm 147:8). Aquest va ser el «cel» on va ascendir Elies. Llavors, què va passar?

 Jehovà simplement va traslladar aquest profeta a una nova assignació, aquesta vegada al regne veí de Judà. El registre bíblic mostra que, uns set anys més tard, Elies encara servia allà. En aquella època, el rei de Judà era el malvat rei Jehoram. Com que aquest rei s’havia casat amb la filla d’Acab i Jezabel, la perversa influència d’aquest malvat matrimoni seguia latent. Jehovà va encarregar a Elies que escrigués una carta de judici contra Jehoram. Tal com s’havia predit, Jehoram va patir una mort terrible. I encara pitjor, el relat acaba dient: «Se’n va anar sense que ningú ho lamentés» (2 Cròniques 21:12-20, Bíblia Evangèlica Catalana).

 Que diferent era Elies d’aquest rei tant dolent! No sabem exactament com ni quan va morir Elies. Però sí sabem que, a diferència de Jehoram, molts van sentir la mort del profeta. Eliseu va trobar a faltar el seu amic, així com també el devien trobar a faltar la resta de profetes. Fins i tot Jehovà, mil anys després de la seva mort, seguia valorant el seu servent Elies, perquè va fer aparèixer una representació d’ell durant la transfiguració (Mateu 17:1-9). T’agradaria ser com Elies i tenir una fe forta que pugui aguantar qualsevol prova? Llavors, esforça’t per construir bones amistats amb persones que estimen Déu, mantén-te enfocat en el teu servei a Jehovà i fes oracions sinceres. Igual que Elies, tu també pots tenir un lloc especial en el cor de Jehovà!