La manta s’alimenta capturant aigua marina i plàncton mentre neda amb la boca oberta. Aquesta barreja colpeja un filtre que fa que el plàncton reboti cap a la gola de la manta, on és ingerit. L’aigua segueix circulant a través del filtre fins que és expulsada per les brànquies. Ara bé, la manta pot filtrar plàncton molt més petit que els orificis del seu filtre. D’acord amb el periodista científic Ed Yong, aquesta habilitat és «una gesta que sembla impossible».

 Pensa en això: El sistema de filtració de la manta s’assembla a cinc arcs que tenen la forma d’una pinta doble. Algunes de les dents d’aquesta pinta, o lòbuls, estan inclinades cap endavant i d’altres, cap enrere. Aquests lòbuls separen l’aigua de tal manera que una part flueix per damunt dels lòbuls i una altra part ho fa entre els lòbuls, i com a conseqüència es formen petits remolins.

 Quan el plàncton i altres partícules d’aliment colpegen la vora frontal dels lòbuls, reboten cap al corrent d’aigua i acaben a la gola de la manta, on poden ser empassats. Fins i tot el plàncton més petit que pot passar entre els lòbuls arriba a la gola gràcies a l’efecte dels remolins, que l’ajuden a anar més ràpid i l’impulsen de nou cap al corrent. Mitjançant aquest sistema de filtració, la manta pot capturar les partícules que fàcilment podrien escapar pels orificis que hi ha entre els lòbuls i tornar al mar.

 A més a més, el sistema que fa servir la manta per filtrar aliment es neteja automàticament i no s’obstrueix, sense importar a quina velocitat nedi la manta o el nivell de concentració de plàncton que hi hagi a l’aigua.

 Els investigadors volen imitar el sistema de filtració de la manta per dissenyar filtres que puguin netejar les aigües residuals i extreure’n microplàstics.

 Què en penses? És el sistema de filtració de la manta fruit de l’evolució, o és fruit del disseny?