Entre els millors voladors que existeixen a la natura es troben les llavors de la dent de lleó. Quan el vent hi bufa, escampa desenes de petites llavors que floten en l’aire com si fossin petits paracaigudes. Tot i que s’enlairin no gaire lluny del terra, el vent les pot transportar a un quilòmetre o més de distància. Què fa possible que estiguin tant de temps en suspensió? És gràcies a una tècnica de vol descoberta recentment que és quatre vegades més eficient i és més estable que un paracaigudes convencional.

 Pensa en això: Cada llavor està adherida a una tija i aquesta està unida a un plomall de filaments que s’anomena papus. El papus actua com un paracaigudes i ajuda la llavor a mantenir-se a l’aire.

 Però els filaments del papus tenen un altre paper important a l’hora de mantenir la llavor en suspensió. A mesura que l’aire viatja pel voltant i per dintre del plomall, es forma un vòrtex en forma d’anell en la part superior. El flux circular d’aire que s’hi genera dintre crea una àrea de baixa pressió que tira cap amunt el papus i fa que disminueixi encara més la velocitat de descens.

 Així doncs, la bona distribució dels filaments del papus fa que aquest funcioni com un paracaigudes permeable, però alhora molt més eficient i estable. A més a més, està format per molt poc material, ja que el 90 per cent de l’espai que ocupa el papus és aire.

 Els científics estan investigant de quines maneres poden copiar el vol de la dent de lleó. Per exemple, es podria reduir l’ús d’energia amb el disseny de drons minúsculs que necessitessin molt poca o gens d’energia addicional. Aquests drons podrien tenir moltes utilitats, com ara comprovar la qualitat de l’aire.

 Què en penses? És el vol eficient de la dent de lleó fruit de l’evolució, o és fruit del disseny?