La Guerra Civil va fer estralls al país durant gairebé tres anys i va deixar moltes persones físicament i emocionalment trencades. El meu pare no en va ser una excepció. Ell sempre havia cregut en Déu, però quan va veure sacerdots catòlics que donaven suport i intervenien directament a la guerra es va sentir desenganyat. Va ser per aquesta raó que va decidir no batejar-nos per l’Església tant al meu germà com a mi.

 El 1950 es van presentar dos testimonis de Jehovà a casa nostra. El meu pare els va escoltar i va acceptar estudiar la Bíblia setmanalment. Aleshores jo només tenia 14 anys i l’únic que m’interessava era el futbol. Per això, tot i que el meu pare em va demanar que llegís algunes de les publicacions que li havien donat els testimonis, no li vaig fer cas. Una tarda, a l’arribar a casa després d’un partit de futbol, li vaig preguntar a la meva mare: «Ja tornen a ser a casa els mestres de la Bíblia?». Ella va respondre: «Sí, estan al menjador amb el teu pare». Al sentir això, vaig sortir corrents cap al carrer.

 El fet que el meu pare mai es desanimés malgrat el meu desinterès per les ensenyances de la Bíblia, em va impressionar molt. Ell valorava tant les veritats que estava aprenent que es va batejar com a testimoni de Jehovà l’any 1953. Això va despertar la meva curiositat i vaig començar a fer preguntes al meu pare. Fins i tot li vaig demanar que em donés una Bíblia. També es va encarregar de demanar al Máximo Múrcia, un testimoni jove, que estudiés la Bíblia amb mi. Dos anys més tard, quan tenia 19 anys, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà al riu Jarama, a l’est de Madrid.

 Durant els anys cinquanta era tot un repte reunir-nos i predicar. El dictador Francisco Franco era qui governava Espanya, i volia que el país fos exclusivament catòlic. Com a conseqüència, la policia anava darrere dels testimonis de Jehovà. Ens reuníem a cases particulars, i quan predicàvem casa per casa triàvem dues o tres cases a l’atzar i tot seguit marxàvem a una altra zona per ser el més discrets possible. Moltes persones escoltaven el que dèiem, però no a tothom li agradava.

 Recordo que una vegada em va sortir un sacerdot catòlic en una porta. Quan li vaig explicar per què érem allà, em va preguntar: «Amb quin dret esteu fent això? No sabeu que us puc denunciar a la policia?». Jo li vaig explicar que n’érem conscients i li vaig dir que els enemics de Jesús també van intentar que l’arrestessin. Llavors li vaig preguntar: «No creu que té sentit que intentin fer el mateix als seus seguidors?». Descontent amb la meva resposta, se’n va tornar a dins a trucar a la policia. No cal que us digui que vaig aprofitar per marxar cames ajudeu-me!

 Encara que vam tenir experiències negatives, els pocs centenars de publicadors que érem a Espanya ens vam adonar que el país estava a punt per a la sega. El febrer de 1956, quan encara tenia 19 anys, vaig ser nomenat pioner especial. a La majoria dels pioners érem joves i inexperts, però gràcies a uns quants missioners vam rebre la capacitació i l’ànim que necessitàvem. Vaig rebre l’assignació de servir amb un altre pioner jove a la ciutat d’Alacant, on encara no s’havia predicat mai. En pocs mesos vam començar molts cursos bíblics i vam distribuir centenars de publicacions.

 És evident que la nostra obra no va passar desapercebuda. Després de només uns mesos a Alacant, la policia ens va detenir i ens va confiscar les bíblies. Vam estar a la presó 33 dies i després ens van dur a Madrid, on ens van alliberar. Aquell breu empresonament només era un tast del que m’esperava.

 Quan tenia 21 anys em van cridar a files. M’havia de presentar al quarter militar de Nador, una ciutat que aleshores formava part del protectorat espanyol al nord del Marroc. Allà vaig dir respectuosament al tinent que no em posaria l’uniforme militar ni serviria a l’exèrcit. Llavors la policia militar em va escortar fins a la presó de Rostrogordo, a Melilla, a l’espera de ser jutjat per un tribunal militar.

 Abans del judici, el comandant militar espanyol al Marroc va decidir que em faria recobrar el seny a la força: em van insultar, em van fuetejar durant 20 minuts i em van donar puntades de peu fins que gairebé vaig quedar inconscient a terra. No content amb això, el capità em va esclafar el cap amb la seva bota i no va parar fins que vaig començar a sagnar. Llavors em va dur al seu despatx i em va escridassar, dient: «No pensis que ja he acabat. Això és el que t’espera cada dia!». Llavors va manar als guardes que em tanquessin a un calabós subterrani. El calabós era fred i fosc, igual que els dies que vindrien.

 Encara recordo quan vaig jeure al terra de la meva sala amb el cap xop de sang. Només tenia amb mi una manta molt fina i la companyia d’algunes rates, que apareixien de tant en tant. L’únic que podia fer era demanar a Jehovà que em donés forces i que m’ajudés a aguantar. Enmig d’aquella petita ceŀla obscura i humida, no vaig deixar de fer oració amb totes les meves forces. b

 El dia següent vaig rebre una altra pallissa, però aquesta vegada a mans del caporal. El capità es va quedar dret contemplant l’escena per assegurar-se que quedava satisfet amb el resultat. He d’admetre que arribat aquest punt vaig començar a pensar si seria capaç d’aguantar gaire més temps. Aquella segona nit vaig suplicar a Jehovà que m’ajudés.

 El tercer dia em van tornar a fer anar al despatx del capità. Em temia el pitjor, i per això feia oració a Jehovà mentre hi anava. Allà m’esperava Don Esteban, el secretari del tribunal militar, que havia vingut per començar el procés judicial.

 Quan Don Esteban va veure que duia el cap embenat, em va demanar què havia passat. Al principi no sabia si explicar-li per por de les represàlies, però li vaig acabar dient la veritat. Després d’escoltar-me, Don Esteban va dir: «No puc evitar que et jutgin, però et puc assegurar que ningú et tornarà a posar la mà a sobre».

 Dit i fet, durant la resta de la meva condemna ningú es va atrevir a tocar-me. Mai vaig saber per què el jutge va triar aquell dia per parlar amb mi. El que sí que sé és que vaig rebre la resposta a les meves oracions d’una manera extraordinària. Vaig veure com Jehovà em va rescatar en el moment més fosc de la meva vida i no va permetre que aquella persecució anés més enllà del que podia aguantar (1 Corintis 10:13). Vaig fer front a aquell judici amb total confiança en Jehovà.

 La sentència que vaig rebre del tribunal militar va ser de 19 anys de presó, als quals es van afegir tres anys més per «desobediència». Després de 15 mesos al Marroc, em van transferir a la presó d’Ocaña, no gaire lluny de Madrid, on vaig passar la resta de la meva condemna. El trasllat a Ocaña va ser una benedicció de Jehovà; semblava un paradís comparat amb Rostrogordo. Dins de la meva ceŀla tenia un llit, un matalàs i llençols, i amb el temps vaig arribar a ser el comptable de la presó. Ara bé, estades tan llargues a la presó et fan sentir molt sol. Una de les coses que més em costava era no poder estar amb els meus germans espirituals.

 Els meus pares em venien a veure de tant en tant, però necessitava més ànim. Ells em van dir que hi havia altres germans que s’havien mantingut neutrals, per això vaig demanar a Jehovà que si us plau enviés almenys un germà a la presó on em trobava. De nou, Jehovà va respondre a les meves oracions i va ser més generós del que esperava. En poc temps, van ser enviats a la presó d’Ocaña tres germans extraordinaris: l’Albert Contijoch, el Francisco Díaz i l’Antonio Sánchez. Després de quatre anys completament aïllat, per fi tenia la companyia de germans espirituals. Tots quatre ens reuníem per estudiar i per predicar als altres presoners.

 Al final, dels 22 anys que tenia de sentència només en vaig complir sis i mig, ja que vaig rebre la llibertat condicional el 1964. El mateix dia que vaig sortir de la presó vaig poder anar a la meva primera reunió, encara que això va voler dir gastar-me tots els meus estalvis per pagar el taxi que em va dur a Madrid. Vaig arribar a la reunió just a temps i va ser preciós poder tornar a estar amb els germans! Però no només volia estar amb la congregació, volia tornar a ser pioner com més aviat millor. Tot i que la persecució per part de la policia no havia acabat, la gent estava responent a les bones notícies i hi havia molta feina a fer.

 Durant aquesta època vaig conèixer la Mercè, una germana molt entusiasta que servia com a pionera especial i que predicava a tothom que podia. També era molt amable i generosa, qualitats que em van fer sentir atret a ella. Ens vam enamorar i a l’any ja ens havíem casat. Tenir la Mercè al meu costat va ser una autèntica benedicció.

 Uns mesos després de casar-nos ens van convidar a servir a l’obra itinerant. Visitàvem una congregació diferent cada setmana per ajudar els germans i predicar amb ells. Arreu d’Espanya continuaven sortint congregacions i els germans necessitaven guia i ànim. Durant un temps, també vaig tenir el privilegi de coŀlaborar amb la sucursal clandestina dels testimonis de Jehovà que es trobava a Barcelona.

 La nostra clandestinitat va arribar a la seva fi el 1967, quan el govern va aprovar una llei que donava llibertat religiosa a tots els ciutadans espanyols. Finalment, el 1970, els testimonis de Jehovà vam rebre reconeixement legal. Per fi ens podíem reunir amb llibertat, tenir Sales del Regne i obrir oficialment la nostra sucursal!

 El 1971, ens van convidar a la Mercè i a mi a servir com a membres permanents de la nova sucursal de Barcelona. Però, un any més tard, la Mercè es va quedar embarassada i vam tenir la nostra preciosa filla, l’Abigail. Això va implicar haver de deixar el nostre servei de Betel i centrar-nos en una altra feina, la de cuidar la nostra filla.

 Quan l’Abigail era adolescent, la sucursal ens va demanar si podríem tornar a l’obra itinerant. Davant d’aquesta proposta vam fer oració sobre l’assumpte i vam parlar amb germans madurs. Un ancià em va dir: «Jesús, si us tornen a necessitar, has de dir que sí». I així va començar una altra bonica etapa de la nostra vida. Al principi visitàvem congregacions de prop de casa nostra per poder continuar cuidant l’Abigail. Però, és clar, amb el temps va créixer i es va independitzar, cosa que ens va permetre dedicar més temps al servei a temps complet especial.

 La Mercè i jo vam servir durant 23 anys a l’obra itinerant. Vaig gaudir moltíssim d’aquest privilegi, el qual em va donar l’oportunitat de fer servir la meva experiència per animar els més joves. Durant el temps que vaig estar fent d’instructor a escoles per a ancians i servents a temps complet, vam viure al Betel de Madrid. Curiosament, a uns 3 quilòmetres de Betel es troba el riu Jarama, el mateix riu on em vaig batejar el 1955. Mai m’hauria imaginat que dècades més tard tornaria a aquella zona per capacitar homes i dones joves perquè tinguessin més responsabilitats en el servei de Jehovà!

 Des de l’any 2013 tornem a servir com a pioners especials. He d’admetre que el canvi de l’obra itinerant al servei de pioner no va ser fàcil per a mi, però va ser una bona decisió. Recentment he tingut problemes de salut i inclús he hagut de fer front a una operació de cor complicada. En totes aquestes situacions, he continuat confiant en l’ajuda de Jehovà, i ell, tal com he vist al llarg de la meva vida, mai s’ha oblidat de mi. També compto amb el suport de la meva estimada esposa, la Mercè, que ha estat la meva companya en les diverses assignacions teocràtiques des de fa 56 anys.

 Sovint penso en el temps que vaig servir com a instructor. Encara recordo les cares joves tan decidides d’aquells estudiants. El seu entusiasme em recordava les ganes que tenia de servir Jehovà quan vaig començar la meva vida de servei sagrat. És cert que he passat per situacions difícils, però també he tingut experiències precioses. Els moments més negatius que he viscut m’han ensenyat lliçons importants, com ara que mai he de confiar en les meves pròpies forces. Les proves que he hagut de passar m’han donat l’oportunitat de veure la mà poderosa de Jehovà, una mà que sempre m’ha enfortit, fins i tot durant el període més fosc de la meva vida (Filipencs 4:13).