Què va passar? Com és que Déu no va lluitar pels jueus com havia fet abans? O per què no els hi va permetre combatre per alliberar-se de l’opressió? Havia canviat el seu punt de vista sobre la guerra? No. Però la situació dels jueus era totalment diferent. Havien rebutjat el Fill de Déu, Jesús, com a Messies (Fets [Actes] 2:36). Per tant, com a nació, havien perdut la seva relació especial amb Déu (Mateu 23:37, 38).

La nació d’Israel i la Terra Promesa ja no comptaven amb la protecció divina, i els jueus no podrien afirmar mai més de manera legítima que lluitaven en guerres amb el suport o l’aprovació de Déu. Com va predir Jesús, les benediccions que acompanyaven el favor diví van ser donades a una nova nació, una nació espiritual, més tard anomenada a la Bíblia «l’Israel de Déu» (Gàlates 6:16; Mateu 21:43). La congregació de cristians ungits per esperit va resultar ser l’Israel espiritual de Déu. Amb raó se’ls va dir en el segle primer: «Ara sou poble de Déu» (1 Pere 2:9, 10).

Tenint en compte que el «poble de Déu» ara estava format pels cristians del segle primer, va lluitar Déu per alliberar-los de l’opressió romana? O els hi va donar permís perquè fessin guerra contra els seus opressors? No. Com explicava l’article anterior, quan es tracta d’una guerra sota la direcció divina, és només ell qui decideix quan té lloc. Déu no va lluitar a favor dels cristians del segle primer ni els hi va permetre combatre. Per tant, no va considerar que el segle primer fos el moment convenient per lluitar contra la maldat i l’opressió.

Així, doncs, com els servents de Déu de l’antiguitat, els cristians del segle primer van haver d’esperar que arribés el moment fixat per Déu per posar fi a la maldat i l’opressió. Mentrestant, no podien prendre’s la llibertat de lluitar contra els seus enemics. Les ensenyances de Jesucrist ho van deixar clar. Per exemple, no va dir als seus seguidors que haguessin de combatre; els hi va ensenyar una cosa ben diferent: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen» (Mateu 5:44, MM). Quan Jesús va predir que Jerusalem seria atacada per l’exèrcit romà, no va ordenar als seus deixebles que s’hi quedessin i lluitessin, sinó que fugissin, i això és el que van fer (Lluc 21:20, 21).

A més, l’apòstol Pau va escriure per inspiració aquesta declaració de Jehovà: «No us vengeu vosaltres mateixos, [...] perquè està escrit: Meva és la venjança, jo donaré la paga» (Romans 12:19). Pau va citar unes paraules que Déu havia pronunciat segles abans, enregistrades a Levític 19:18 i Deuteronomi 32:35. Com hem vist en l’article anterior, Déu va venjar el seu poble de l’antiguitat  ajudant-los en les batalles contra els seus enemics. Per tant, les paraules de Pau mostren que el punt de vista de Déu sobre la guerra no havia canviat. En el segle primer continuava considerant la guerra un mitjà legítim per venjar els seus servents i posar fi a l’opressió i la maldat. Amb tot, igual que en el passat, només Déu decidia quan havia de tenir lloc i qui hi havia de participar.

Queda clar que Déu no va donar permís als cristians del segle primer perquè lluitessin. I què podem dir dels nostres temps? Hi ha cap grup de persones que tingui autorització divina per participar en guerres? Ha arribat el moment perquè Déu entri en escena i lluiti a favor dels seus servents? Com veu la guerra avui dia? Vegem-ne les respostes en el següent article.