ELIES camina per la vall del Jordà. Fa setmanes que viatja cap al nord des del llunyà mont Horeb. Quan per fi arriba a Israel, veu com ha canviat la seva terra natal. Els efectes de la llarga sequera estan desapareixent. Han començat a caure els plugims de la tardor, i els pagesos llauren els camps. El profeta es deu alegrar de veure que la terra s’està recuperant; però el que més li preocupa són les persones, que es troben en un estat espiritual lamentable. Elies té molta feina a fer, ja que l’adoració de Baal continua sent una plaga. *

A prop de la ciutat d’Abel-Meholà, Elies es troba amb un immens projecte agrícola. Vint-i-quatre bous organitzats en dotze jous llauren alhora, fent solcs paral·lels a la terra molla. Elies està buscant l’home que dirigeix l’última parella de bous. És Eliseu, l’home que Jehovà ha escollit per ser el successor d’Elies. En una ocasió el profeta va pensar que era l’únic adorador de Déu que quedava a Israel; per això ara té tantes ganes de conèixer aquest home (1 Reis 18:22; 19:14-19).

Li va costar acceptar la idea de delegar algunes responsabilitats, compartir privilegis o ser reemplaçat algun dia? No ho sabem, però no podem descartar la possibilitat que aquestes preocupacions li passessin pel cap. Al capdavall, ell era ‘un home com nosaltres’ (Jaume 5:17). De totes maneres, la Bíblia diu: «Elies se li avançà i li tirà el mantell al damunt» (1 Reis 19:19). El mantell, o roba oficial, d’Elies, possiblement confeccionat amb pell d’ovella o de cabra, representava el nomenament especial que havia rebut de Jehovà. Per tant, posar el mantell a les espatlles d’Eliseu era un gest molt significatiu: demostrava que acceptava de bon grat el manament de Jehovà de nomenar Eliseu el seu successor. Elies confiava en el seu Déu i el va obeir.

Eliseu, qui era més jove que Elies, estava disposat a ajudar el profeta. Eliseu no el va succeir de seguida, sinó que el va acompanyar humilment durant uns sis anys per ajudar-lo. Més endavant se’l va conèixer com aquell qui «vessava l’aigua a les mans d’Elies» (2 Reis 3:11). Quin consol per a Elies tenir un ajudant tan capaç! Probablement es van fer molt bons amics, i els ànims que es van donar l’un a l’altre segur que els van ajudar a aguantar a pesar de veure les terribles injustícies tan habituals al país. En especial, la maldat del rei Acab empitjorava de dia en dia.

Has estat mai víctima d’una injustícia? La majoria de nosaltres sí, perquè vivim en un món corrupte. Una cosa que et pot ajudar a aguantar és trobar un amic que estimi Déu. I també pots aprendre molt de la fe que va mostrar Elies.

Elies i Eliseu es van esforçar molt a ajudar les persones a millorar espiritualment. Segons  sembla, ells van prendre la iniciativa a ensenyar a altres profetes, que potser estaven organitzats en alguna mena d’escoles. Però amb el temps Jehovà va donar a Elies una nova assignació: «Baixa a trobar Acab, rei d’Israel» (1 Reis 21:18). Què havia fet Acab?

Acab havia caigut en l’apostasia, i era el pitjor rei que hi havia hagut a Israel fins aleshores. S’havia casat amb Jezabel, i això havia fet que l’adoració de Baal omplís la terra i que ell també hi participés (1 Reis 16:31-33). L’adoració de Baal incloïa ritus de fertilitat, prostitució i fins i tot el sacrifici de nens. A més, feia poc que Acab havia desobeït l’ordre que li havia donat Jehovà de matar el malvat rei siri Benadad, segurament perquè esperava obtenir algun benefici econòmic (1 Reis, capítol 20). Però, ara, la cobdícia, el materialisme i la violència d’Acab i Jezabel van assolir nous límits.

Acab tenia un palau grandiós a Samaria, i a uns trenta-set quilòmetres, a Jizreel, en tenia un altre. Tocant a aquesta segona residència, hi havia una vinya que pertanyia a un home anomenat Nabot. Com que Acab desitjava aquell tros de terra, el va fer cridar per oferir-li diners o alguna propietat a canvi de la vinya. Però Nabot li va dir: «Déu me’n guard, de cedir l’heretat dels meus pares!» (1 Reis 21:3). Que potser Nabot era tossut o temerari? Molts ho han pensat, però en realitat estava obeint la Llei de Jehovà, que no permetia que els israelites venguessin a perpetuïtat les terres que pertanyien a l’herència familiar (Levític 25:23-28). Per a Nabot, desobeir la Llei de Déu no era una opció. Ell era un home de fe i valor, i segur que sabia que era perillós haver-se-les amb Acab.

En canvi, a Acab tant li feia la Llei de Jehovà. Se’n va anar a casa «irritat i consternat» per no haver-se sortit amb la seva. La Bíblia explica: «Es va tirar al llit, girà la cara i no volia ni menjar» (1 Reis 21:4). Quan Jezabel va veure que el seu marit feia morros com un nen capritxós, ràpidament va pensar un pla per aconseguir-li el que volia i, de passada, eliminar una família d’adoradors de Jehovà.

Al llegir el pla de Jezabel, la seva maldat ens deixa glaçats. Ella sabia que la Llei de Déu exigia dos testimonis per corroborar una acusació greu (Deuteronomi 19:15). Per això va escriure cartes en nom d’Acab a alguns homes prominents de Jizreel per tal que trobessin dos homes disposats a acusar falsament Nabot de blasfèmia, la qual es castigava amb la mort. Desgraciadament, el pla va funcionar d’allò més bé. Dos «brètols» van acusar falsament Nabot i, com a resultat, va ser lapidat. I això no va ser tot, també van matar els seus fills! * (1 Reis 21:5-14; Levític 24:16;  2 Reis 9:26.) Acab havia renunciat al seu paper com a cap de família al deixar que la seva dona fes tot el que li vingués de gust i matés aquelles persones innocents.

Imagina’t com es va sentir Elies quan Jehovà li va revelar el que havien fet el rei i la reina. De vegades sembla que les persones dolentes triomfen sobre les innocents, i això pot ser molt desanimador (Salm 73:3-5, 12, 13). Avui dia sovint veiem grans injustícies, i de vegades les cometen homes influents que afirmen ser representants de Déu. Però trobem consol en aquest relat bíblic, perquè ens recorda que a Jehovà no se li escapa res i que ho veu tot (Hebreus 4:13). I què fa quan veu que es cometen injustícies?

Jehovà li va dir a Elies que anés a trobar Acab, i li va indicar on era: «És a la vinya de Nabot» (1 Reis 21:18). Quan Jezabel li va dir al seu marit que la vinya ja era seva, aquest es va aixecar d’un bot i va anar cap allà a gaudir de la seva nova adquisició. En cap moment li va passar pel cap que Jehovà l’estava observant. Imagina la cara de felicitat d’Acab mentre passejava per aquella vinya, somiant en el meravellós jardí que hi faria. Però, de sobte, va aparèixer Elies! En un instant se li va desencaixar el rostre i, ple d’ira i odi, li va etzibar aquestes paraules: «M’has ben atrapat, enemic meu!» (1 Reis 21:20).

Les paraules d’Acab demostren la seva estupidesa de dues maneres. En primer lloc, al dir-li a Elies «m’has ben atrapat», Acab va deixar clar que no tenia visió espiritual. Jehovà ja l’havia «atrapat», havia vist que feia mal ús de la llibertat d’elecció i que gaudia del resultat del pla malvat de la seva dona. Déu va mirar dins el cor d’Acab i hi va trobar que l’amor per les coses materials havia eclipsat qualsevol sentit de misericòrdia, justícia i compassió. En segon lloc, amb l’expressió «enemic meu» va demostrar el seu odi per algú que era amic de Jehovà i que el podria haver ajudat a deixar el fatídic camí que seguia.

Podem aprendre lliçons vitals de l’estupidesa d’Acab. Mai no hem d’oblidar que Jehovà ho veu tot. Com que és el nostre Pare amorós, sap quan ens desviem del camí correcte i vol que corregim el nostre rumb. Per ajudar-nos, sovint utilitza els seus amics, humans lleials que, igual que Elies,  fan arribar als altres el que Déu diu. Quin error tan gran seria veure els amics de Déu com enemics nostres! (Salm 141:5, TBS.)

Imagina’t Elies dient-li a Acab: «T’he atrapat». L’havia atrapat en el sentit que sabia el tipus de persona que era: un lladre, un assassí i un home que s’havia rebel·lat contra Jehovà Déu. Que valent va ser Elies a l’enfrontar-se amb aquell home malvat! Tot seguit, va pronunciar la sentència divina contra Acab. Jehovà veia tot el que estava passant: la maldat de la família d’Acab s’estava escampant i estava infectant el poble. Per tant, Elies li va dir a Acab que Déu havia ordenat ‘suprimir tot rastre’ de la seva descendència i que Jezabel també rebria el càstig que es mereixia (1 Reis 21:20-26).

Elies no va donar per fet que les persones que cometen maldats o injustícies sempre queden impunes. És fàcil arribar a aquesta conclusió en el món actual. Però aquest relat bíblic no només ens recorda que Jehovà veu tot el que passa, sinó que també fa justícia en el moment que creu oportú. La seva Paraula ens assegura que aviat posarà fi a totes les injustícies (Salm 37:10, 11). Però potser et preguntes: «Impliquen sempre un càstig els judicis de Déu? Són també misericordiosos?».

Potser a Elies li va sorprendre com va reaccionar Acab al judici diví. El relat explica: «Quan Acab va sentir aquestes paraules, s’esquinçà els vestits, es cobrí amb un sac negre, dejunà, dormia vestit amb aquest sac i caminava a pas lent» (1 Reis 21:27). Volia dir això que s’havia penedit?

El que sabem del cert és que Acab va fer canvis positius en la seva conducta. Es va humiliar, cosa que li resultaria difícil fer a un home orgullós i arrogant com ell. Però, era penediment sincer? Ho podem comparar amb el cas de Manassès, un rei posterior que probablement va cometre mals més greus que Acab. Quan Jehovà el va castigar, Manassès es va humiliar i va implorar la Seva ajuda. Però va anar més enllà: va deixar el seu mal camí destruint els ídols que havia erigit, esforçant-se a servir Jehovà i fins i tot animant el poble a fer el mateix (2 Paralipòmens [Cròniques] 33:1-17). Podem dir que Acab va actuar igual? Tristament, no.

Jehovà es va fixar que Acab va mostrar públicament la seva tristesa, i va dir a Elies: «¿Has vist com Acab s’ha humiliat davant meu? Ja que s’ha humiliat davant meu, no faré venir aquesta desgràcia en vida seva; la faré venir en temps del seu fill» (1 Reis 21:29). Estava Jehovà perdonant Acab? No, Déu només perdona quan veu penediment sincer (Ezequiel 33:14-16). Però com que Acab va demostrar cert grau de remordiment, Jehovà el va correspondre amb cert grau de misericòrdia. Acab no passaria per l’horrible experiència de veure morir tota la seva família.

Tot i això, el judici de Jehovà no va canviar. Més tard, Jehovà va consultar l’assumpte amb els seus àngels per veure quina era la millor manera d’ensarronar Acab perquè participés en la batalla que posaria fi a la seva vida. Poc després es va dur a terme la sentència de Jehovà contra Acab. A la batalla el van ferir i va morir dessagnat al seu carro. El relat afegeix un esgarrifós detall: uns gossos van llepar la sang del rei quan es va netejar el carro reial. D’aquesta manera tothom va saber que es van complir les següents paraules divines que Elies havia comunicat a Acab: «Al lloc on els gossos han llepat la sang de Nabot, lleparan també la teva sang» (1 Reis 21:19; 22:19-22, 34-38).

Per a Elies, Eliseu i altres homes fidels del poble de Déu, la fi d’Acab va ser un recordatori encoratjador que Jehovà no havia oblidat el valor i la fe de Nabot. El Déu de la justícia tard o d’hora castiga els malvats, però no dubta a mostrar misericòrdia en els seus judicis si té base per fer-ho (Nombres 14:18). Aquesta va ser una impactant lliçó per a Elies, qui havia aguantat el govern d’aquell rei malvat durant dècades. I tu? Has estat mai víctima d’una injustícia? Tens ganes de veure com Déu arregla les coses? T’ajudarà molt imitar la fe d’Elies, qui amb el seu company Eliseu va continuar proclamant els missatges divins i va aguantar malgrat les injustícies.