ÉS LA primavera de 1931, i l’entrada de la famosa sala Pleyel de París està repleta de delegats que provenen de vint-i-tres països diferents. A la porta van parant molts taxis i van deixant els seus elegants passatgers davant de la sala. De seguida, l’auditori s’omple de gom a gom. Hi han vingut gairebé tres mil persones, però no per assistir a un concert, sinó per escoltar en Joseph F. Rutherford, qui en aquest moment dirigeix l’organització. Els seus impactants discursos es tradueixen al francès, l’alemany i el polonès. Quan comença a parlar, la seva profunda veu ressona per tota la sala.

Aquell congrés de París va ser un punt d’inflexió en la predicació a França. El germà Rutherford va animar els assistents, particularment els joves, a servir com a colporteurs, o pioners, a França. En John Cooke, un adolescent anglès que hi havia anat com a delegat, mai va oblidar les emocionants paraules d’en Rutherford: «Joves, no hi ha res sota el sol que us pugui aturar i que us pugui impedir ser pioners!». *

A part d’en John Cooke, que més tard va ser missioner, molts altres també van acceptar aquella invitació (Fe. 16:9, 10). De fet, en un sol any, el nombre de pioners a França va créixer moltíssim: l’any 1930 hi havia 27 pioners i l’any següent van arribar a 104! Però molts d’aquells primers pioners no parlaven francès. Llavors, com s’enfrontarien a la barrera de l’idioma, a la falta de recursos i a l’aïllament?

Els pioners estrangers feien servir unes targetes de testimoniatge que «predicaven» per ells. Un germà alemany que predicava amb valor a París recorda: «Sabíem que el nostre Déu és molt poderós. Quan predicàvem, el cor ens anava a cent per hora, però no era perquè tinguéssim por de l’home, sinó perquè ens feia por oblidar-nos de la frase: “Voulez-vous lire cette carte, s’il vous plaît? [Voldria llegir aquesta targeta, si us plau?]”. A pesar d’això, estàvem convençuts que la nostra feina era molt important».

Quan els pioners predicaven a blocs de pisos, els porters moltes vegades els feien fora. Un dia, dues germanes angleses, que gairebé no sabien francès, es van topar amb un conserge agressiu que els va preguntar qui buscaven. Una d’elles tot just havia vist una petita placa a una porta que deia: «Tournez le bouton [Truqueu al timbre]», i va pensar que era el nom de la senyora de la casa. Per intentar calmar el porter, va contestar somrient: «Hem vingut a visitar la senyora Tournez  le bouton». En realitat, tenir un bon sentit de l’humor era de gran ajuda per a aquells pioners tan entusiastes.

Als anys trenta, la major part de la gent de França havia de viure de manera molt humil, i els pioners no n’eren l’excepció. Una pionera anglesa que es deia Mona Brzoska va dir: «Vivíem en condicions precàries, i un dels problemes més grans era no tenir calefacció a l’hivern. Moltes vegades l’habitació estava congelada, i al matí, per poder-nos rentar la cara, havíem de trencar la capa de gel que es formava a la gerra d’aigua». Creus que es van desanimar aquells primers pioners per no tenir comoditats? De cap manera! Un d’ells va resumir els sentiments de tots al dir: «No teníem res, però tampoc ens faltava res» (Mt. 6:33).

Aquells pioners tan valents també van fer front a la soledat. A principis dels anys trenta, a França hi havia menys de set-cents publicadors, i la majoria estaven repartits per tot el país. Què els va ajudar a no desanimar-se? La germana Brzoska i la seva companya es van haver d’enfrontar a aquest repte, i ella explica: «Per no sentir-nos aïllades, estudiàvem juntes les publicacions de la societat. Com que per aquella època no fèiem revisites ni dirigíem cursos bíblics, al vespre teníem temps per escriure a la nostra família i, sobretot, a altres pioners per compartir les nostres experiències i animar-nos els uns als altres» (1 Tes. 5:11).

A pesar dels obstacles, aquells pioners tan sacrificats tenien un punt de vista positiu, i molts d’ells ho van expressar així en les cartes que van enviar a la sucursal, de vegades dècades després d’haver servit com a pioners a França. Mirant enrere, l’Annie Cregeen, una germana ungida que va recórrer tot França amb el seu marit des del 1931 fins el 1935, va escriure: «Vam tenir una vida molt intensa i feliç! Els pioners érem un equip molt unit. Tal com va dir l’apòstol Pau: “Jo vaig plantar, Apol·los va regar, però Déu va fer créixer”. Recordar aquella època és molt emocionant perquè vam tenir l’oportunitat d’ajudar moltes persones» (1 Cor. 3:6).

Aquells primers pioners van donar un magnífic exemple d’entusiasme i perseverança a tots els qui volen fer més en la predicació. Avui dia a França hi ha uns catorze mil pioners regulars, i molts serveixen a grups o congregacions de llengua estrangera. * Igual que els seus predecessors, no deixen que res sota el sol els aturi! (Del nostre arxiu a França.)