LA Gwen i jo vam començar a aprendre a ballar quan teníem 5 anys. Però llavors encara no ens coneixíem. Al fer-nos més grans, tots dos vam decidir dedicar-nos al ballet. I quan gairebé estàvem al cim de la nostra carrera, ho vam deixar estar. Vols saber per què?

David: Vaig néixer el 1945 al comtat de Shropshire (Anglaterra). El meu pare tenia una granja, i després de l’escola m’agradava donar menjar a les gallines i recollir-ne els ous. També m’encantava cuidar les vaques i les ovelles. A més, a les vacances ajudava a segar i de vegades podia agafar el tractor.

Però hi havia una altra cosa que també m’agradava molt. El pare s’havia adonat que, des de petit, quan escoltava música em posava a ballar. Per això, quan tenia 5 anys, li va dir a la mare que seria bo apuntar-me a l’escola de dansa per aprendre claqué. El meu professor creia que podria ser ballarí de ballet, i me’n va ensenyar. Quan tenia 15 anys, vaig guanyar una beca per estudiar a la prestigiosa Royal Ballet School de Londres. Allà vaig conèixer la Gwen, i des d’aquell moment va ser la meva parella de ball.

Gwen: Vaig néixer a la bulliciosa ciutat de Londres l’any 1944. De ben petita ja creia en Déu, i intentava llegir la Bíblia, tot i que no l’entenia gaire. Quan tenia 5 anys havia començat a aprendre a ballar, i sis anys després vaig guanyar una competició oberta a gent de tot Gran Bretanya. El premi va ser una plaça a la categoria júnior de la Royal Ballet School. L’escola estava a White Lodge, una mansió georgiana ubicada a Richmond Park, als afores de Londres. Aquella escola, on vaig estudiar i vaig rebre classes de ballet, tenia professors molt respectats. Quan vaig fer 16 anys vaig entrar en la categoria sènior de la Royal Ballet School del centre de Londres. Allà vaig conèixer en David. En pocs mesos ja participàvem en escenes de ballet d’òperes de la Royal Opera House, situada a Covent Garden, Londres.

David: Com diu la Gwen, la nostra professió ens va permetre ballar a la famosa Royal Opera House i amb el London Festival Ballet (avui el Ballet Nacional d’Anglaterra). Un dels coreògrafs de la Royal Ballet va fundar una companyia de dansa internacional a Wuppertal (Alemanya), i va voler que fóssim els seus ballarins solistes. Al llarg dels anys vam ballar en teatres de tot el món i vam compartir escenari amb celebritats com la Dame Margot Fonteyn i en Rudolf Nureyev. Una vida  tan competitiva et fa estar centrat en tu mateix, i al final només t’importa la teva professió.

Gwen: Tenia la ment i el cos totalment dedicats a la dansa. I tant en David com jo teníem la mateixa ambició: ser els millors. A mi m’encantava signar autògrafs, rebre flors i escoltar els aplaudiments del públic. Però al món del teatre estava envoltada d’immoralitat, tabac i alcohol, i com molts altres artistes, confiava plenament en els meus amulets.

David: Després de molts anys dedicat a la dansa, em vaig cansar de fer i desfer la maleta. I com que m’havia criat en una granja, em vaig adonar que trobava a faltar una vida més rural. Per això, el 1967 ho vaig deixar tot i me’n vaig anar a treballar a una granja prop de casa dels meus pares. El pagès per a qui treballava em va llogar una caseta al camp. Llavors, vaig trucar la Gwen al teatre i li vaig demanar que es casés amb mi. No era una decisió fàcil perquè li havien ofert ser ballarina solista, i la seva carrera era molt prometedora. Però al final em va dir que sí, i va venir a viure una vida totalment desconeguda per a ella.

Gwen: Em va costar una mica adaptar-me. Fes el temps que fes, havia de munyir les vaques i alimentar els porcs i els pollastres, i allò no tenia res a veure amb la vida que havia dut fins aleshores. Durant el dia em sentia molt sola perquè en David havia començat un curs de nou mesos sobre els últims avenços per a les granges, i tornava tard a la nit. A més, per aquell temps havia acabat de néixer la nostra primera filla, la Gilly. Per això, vaig fer cas d’en David i vaig aprendre a conduir. Un dia vaig anar a un poble proper i em vaig trobar amb la Gael, una noia que havia conegut temps abans perquè treballava en una de les botigues del poble.

La Gael va ser molt amable i em va convidar a casa seva per prendre un te. Ens vam ensenyar fotografies dels nostres casaments, i en una de les seves fotos vaig veure un grup de gent a l’entrada d’un lloc anomenat Sala del Regne. Li vaig preguntar quina església era aquella, i em va dir que ells eren testimonis de Jehovà. Allò em va agradar molt, perquè em va fer pensar en una de les meves tietes, qui era Testimoni. També vaig recordar que el meu pare estava molt disgustat amb ella i que li llançava les publicacions a les escombraries.  Sempre m’havia preguntat per què un home tan agradable estava enfadat amb una persona tan bona.

Per fi podria aprendre la diferència entre les creences de la meva tieta i les de l’església. La Gael em va mostrar el que ensenya la Bíblia, i em vaig quedar de pedra al saber que moltes doctrines, com la Trinitat i la immortalitat de l’ànima, no són bíbliques (Ecl. 9:5, 10; Jn. 14:28; 17:3). També vaig veure per primera vegada a la Bíblia el nom de Déu, Jehovà (Èx. 6:3).

David: Quan la Gwen em va explicar el que estava aprenent, vaig recordar que, de petit, el meu pare em deia que llegís la Bíblia. Per això, tots dos vam acceptar estudiar amb la Gael i el seu marit, en Derrick. Sis mesos després ens va sorgir l’oportunitat de llogar una petita granja, i ens vam mudar a Oswestry, dins del mateix comtat. Allà vam continuar estudiant amb la Deirdre, una Testimoni molt pacient amb nosaltres. Al principi progressàvem lentament, ja que cuidar el bestiar de la granja ens ocupava molt de temps. Amb tot, a poc a poc la veritat va anar arrelant en els nostres cors.

Gwen: La superstició va ser un gran obstacle per a mi. Però Isaïes 65:11 (BCI) em va ajudar a veure què pensa Jehovà sobre els qui confien en el «déu de la sort». Em van caldre molt de temps i oracions per desfer-me de tots els amulets. I aprendre que «tot el qui s’exalçarà serà humiliat, i tot el qui s’humiliarà serà exalçat» em va ajudar a ser conscient de la mena de persones que agraden a Jehovà (Mt. 23:12). Volia servir un Déu que es preocupa tant de nosaltres que va oferir el seu Fill com a rescat. Llavors vam tenir una altra filla, i em va emocionar aprendre que podríem viure per sempre en un paradís a la Terra.

David: Quan vaig entendre els sorprenents compliments de les profecies bíbliques, com les de Mateu 24 i les de Daniel, em vaig convèncer que havia trobat la veritat. També em vaig adonar que no hi havia res que es pogués comparar amb tenir una bona relació amb Jehovà. Per això, vaig començar a ser menys ambiciós i vaig entendre que la meva dona i les meves filles eren tan importants com jo. Filipencs 2:4 em va fer veure que no m’havia de centrar en mi mateix i en el meu desig de tenir una granja més gran. En comptes d’això, havia de posar el servei de Jehovà en primer lloc, i per això vaig deixar de fumar. Ara bé, organitzar-nos per tenir lliure el vespre del dissabte per anar a la reunió a 10 km de casa no era gaire fàcil, perquè era quan s’havien de munyir les vaques. Però, amb l’ajuda de la Gwen, no ens vam perdre ni una reunió i podíem portar les nostres filles a predicar cada diumenge al matí. Això sí, després de munyir les vaques!

 A les nostres famílies no els va agradar la nostra nova vida. A la Gwen, el seu pare no li va parlar durant sis anys, i els meus pares van intentar que deixéssim d’associar-nos amb els Testimonis.

Gwen: Jehovà ens va ajudar a aguantar tots aquells reptes. A mesura que passava el temps, els amorosos germans de la congregació d’Oswestry s’anaven convertint en la nostra família i ens donaven molt de suport (Lc. 18:29, 30). Ens vam dedicar a Jehovà i ens vam batejar l’any 1972. I com que volia ajudar tantes persones com pogués a conèixer la veritat, em vaig fer pionera.

David: Tot i que els anys que vam treballar a la granja van ser molt esgotadors, sempre vam intentar donar un bon exemple a les nostres filles en sentit espiritual. Amb el temps, les retallades del govern ens van obligar a deixar la granja. Així, doncs, tenint en compte que ja no teníem casa ni feina i que la nostra filla petita només tenia un anyet, vam orar a Jehovà perquè ens ajudés a prendre bones decisions. Vam decidir utilitzar el nostre talent per obrir una acadèmia de ball i poder mantenir-nos. Sens dubte, la nostra determinació a posar els assumptes espirituals en primer lloc ens va donar bons resultats, ja que vam poder veure com les nostres filles, la Gilly, la Denise i la Debbie, es van fer pioneres a l’acabar l’escola. I la Gwen, que ja ho era, va poder estar amb elles i ajudar-les.

Quan la Gilly i la Denise es van casar, vam tancar l’acadèmia. Llavors vam escriure a la sucursal per oferir-nos a ajudar en algun lloc de més necessitat, i ens van respondre que podíem anar a uns pobles del sud-est d’Anglaterra. Com que en aquell moment només teníem la Debbie a casa, jo també em vaig poder fer pioner. Després de cinc anys, ens van demanar si podíem anar a servir més al nord, i hi vam anar. Quan la Debbie es va casar, vam tenir el privilegi de passar deu anys ajudant en el programa de construcció internacional a Zimbàbue, Moldàvia, Hongria i Costa d’Ivori. Després vam tornar a Anglaterra per treballar en la construcció de Betel, i com que jo tenia experiència en granges, em van demanar si podia ajudar en la granja que hi havia a la sucursal. Avui servim com a pioners al nord-oest d’Anglaterra.

Gwen: El ballet, al qual vam dedicar la primera part de la nostra vida, va ser un plaer molt agradable però fugaç. Ara bé, després vam dedicar la resta de la nostra vida a Jehovà, i aquesta decisió va ser la més important que hem pres mai i la que ens ha fet més feliços. En David i jo seguim sent parella, però ara, en comptes de fer servir els nostres peus per ballar junts, els fem servir per predicar junts com a pioners. Som immensament feliços d’haver ajudat moltes persones a aprendre la veritat que els pot salvar la vida. Aquestes «cartes de recomanació» són molt millors que la fama d’aquest món (2 Cor. 3:1, 2). Si no haguéssim conegut la veritat, ara només tindríem records, fotos antigues i programes de teatre de la nostra vida com a ballarins.

David: Dedicar-nos de tot cor al servei de Jehovà ha canviat per complet les nostres vides. Sé que m’ha ajudat a millorar com a marit i pare. La Bíblia explica que la germana de Moisès, el rei David i altres servents de Jehovà van expressar la seva felicitat amb el ball. I nosaltres desitgem ballar d’alegria al costat de moltes altres persones al món nou que Jehovà ens promet (Èx. 15:20; 2 Sam. 6:14).