VA SER una campanya ràpida com un llamp. En només nou dies, entre l’agost i el setembre de l’any 1929, més de deu mil predicadors es van dispersar pels Estats Units. Van repartir un quart de milió de llibres i fullets. Entre aquells proclamadors del Regne hi havia uns mil colporteurs. El Bulletin (Butlletí) * va declarar que era «gairebé increïble» que la quantitat de pioners s’hagués triplicat des del 1927 al 1929.

A finals del 1929 hi va haver un daltabaix financer. El 29 d’octubre, el Dimarts Negre, els preus van caure en picat a la borsa de Nova York. Això va crear un efecte que va sumir el sistema econòmic internacional en la Gran Depressió. Milers de bancs van fer fallida, les granges van deixar de produir, les grans fàbriques van tancar les portes i milions de persones van perdre la feina. El 1933, als Estats Units es van arribar a embargar fins a mil cases per dia.

Com podrien els pioners trampejar aquella crisi? Una solució va ser les cases sobre rodes. Molts tenien un cotxe adaptat per viure-hi o una caravana i així no havien de pagar lloguer ni impostos i podien centrar-se en la predicació gastant el mínim. * A més, durant els congressos, una casa mòbil era com un hotel, però de franc. El 1934, el Bulletin va donar detalls sobre com tenir una casa petita però confortable, amb instal·lació d’aigua, fogons per cuinar, un llit plegable i aïllament contra el fred.

Per tot el món hi havia predicadors amb inventiva que van construir la seva pròpia casa sobre rodes. El Victor Blackwell va recordar: «Noè no tenia experiència en la construcció de vaixells, i jo no tenia experiència pràctica ni teòrica en la construcció de caravanes». Però ho va fer.

L’Avery i la Lovenia Bristow tenien un cotxe adaptat. L’Avery va dir: «Jo era com una tortuga amb la seva closca. Sempre portava la casa a sobre». Els Bristow van servir com a pioners junt amb el Harvey i l’Anne Conrow, els quals tenien dos fills i vivien en una casa mòbil amb parets revestides de tela asfàltica. Cada cop que traslladaven la casa es desprenien trossos de tela. L’Avery va recordar: «Ningú no havia vist una caravana com aquella, i des de llavors ningú no n’ha vist mai cap». Però també va dir que els Conrow eren «la família més feliç que s’ha vist mai». El Harvey va escriure: «Mai ens va mancar res, i ens sentíem segurs servint Jehovà i permetent que ell ens cuidés». Més tard, els quatre membres d’aquesta família van anar a Galaad i van ser assignats al Perú com a missioners.

El Giusto i la Vincenza Battaino també van ser pioners. Després de saber que serien pares, van transformar la part posterior d’un Ford A del 1929 en una casa que «era com un hotel» si es  comparava amb les tendes de campanya on havien viscut. Amb la seva nena, van continuar en l’assignació que tant estimaven, predicant als italians dels Estats Units.

Molts van escoltar la bona nova, però els que eren pobres i els que no tenien feina normalment no podien contribuir econòmicament i oferien objectes personals a canvi de publicacions bíbliques. Dues pioneres van fer una llista de seixanta-quatre articles diferents que els havien donat. Aquella llista «semblava un inventari d’una botiga rural».

El Fred Anderson es va trobar amb un pagès que volia llibres nostres i que, a canvi, li va oferir unes ulleres que havien estat de la seva mare. Tot seguit, en una altra granja, un home estava interessat en les publicacions, però va dir: «No tinc ulleres per llegir». Quan es va posar les ulleres del seu veí podia llegir els llibres prou bé i va contribuir de bon grat pels llibres i per les ulleres.

El Herbert Abbott duia un galliner portàtil al cotxe. Quan tenia tres o quatre gallines que havia obtingut a canvi de publicacions, les venia al mercat i, amb els diners, omplia el dipòsit de benzina. Va escriure: «Ens vam quedar mai sense un cèntim? I tant, però no vam permetre que allò ens aturés. Mentre tinguéssim benzina, seguiríem endavant, amb fe i confiança en Jehovà».

Els germans van poder superar aquells anys perquè van confiar en Jehovà i van obrar amb decisió. Durant un aiguat, el Maxwell i l’Emmy Lewis van sortir de la seva caravana just a temps de veure com queia un arbre i la partia pel mig. El Maxwell va escriure: «Aquelles coses no eren obstacles, només incidents, i mai se’ns va passar pel cap la idea de rendir-nos. Hi havia molta feina, i vam decidir fer-la». Sense por i amb l’ajuda d’amics, els Lewis van reconstruir la seva casa sobre rodes.

Als dies en què vivim, plens de reptes, milions de Testimonis entusiastes manifesten el mateix esperit de sacrifici. Al capdavall, igual que els primers pioners, també estem resolts a continuar predicant fins que Jehovà digui prou.