ERA l’any 1886, i un centenar de copies del primer volum de Millennial Dawn (L’Aurora del Mil·lenni) feien camí des de La Casa Bíblica a Allegheny, Pennsylvania, EUA, cap a Chicago, Illinois. Charles Taze Russell volia distribuir aquest primer volum a les llibreries, i va vendre a dipòsit les cent Aurores a una de les grans companyies distribuïdores de llibres religiosos als Estats Units. Però dues setmanes després la companyia va tornar la remesa sencera.

Un conegut predicador es va enfadar molt quan va veure l’Aurora del Mil·lenni exposada al costat dels seus llibres. Tot enfurismat va dir que ell i els seus famosos amics predicadors s’emportarien els llibres i el negoci a un altre lloc. Així que la companyia distribuïdora, a desgrat, va retornar Les Aurores. Els germans també havien posat anuncis als diaris, però els opositors van aconseguir que es cancel·lessin aquests contractes publicitaris. Així doncs, com arribaria la nova publicació a aquells qui buscaven la veritat?

Els colporteurs van ser la solució. * L’any 1881, la revista Zion’s Watch Tower va fer una crida demanant mil predicadors per distribuir publicacions bíbliques a temps complet. Només eren uns centenars, però van escampar les llavors de la veritat per tot arreu en format imprès. L’any 1897 gairebé es van distribuir un milió d’Aurores, gran part d’aquestes pels colporteurs. La majoria vivien amb el petit reemborsament que rebien per cada subscripció de la revista Watch Tower o per cada llibre que deixaven.

Qui eren els intrèpids colporteurs? Alguns van començar quan eren adolescents, altres quan eren grans. Molts colporteurs eren solters o casats sense fills, però moltes famílies també s’hi van unir. Els colporteurs regulars predicaven tot el dia, i els auxiliars una o dues hores diàries. No tothom tenia la salut o les circumstàncies per ser colporteur. Però al congrés de l’any 1906 es va dir a tots els qui poguessin ser-ho que no necessitaven ser «molt instruïts, tenir molt de talent o parlar com els àngels».

Gent normal i corrent va efectuar una tasca extraordinària a gairebé cada continent. Un germà va calcular que, en set anys, va deixar uns quinze mil llibres. Tot i això va dir: «No sóc colporteur per ser  venedor de llibres, sinó per donar testimoniatge de Jehovà i la seva veritat». Arreu on anaven, s’arrelaven les llavors de la veritat i es multiplicaven els grups d’Estudiants de la Bíblia.

Els clergues es burlaven dels colporteurs quan els anomenaven simples venedors ambulants de llibres. L’any 1892 la revista Watch Tower va dir: «Molt pocs reconeixen que els colporteurs són els verdaders representants del Senyor, i que el Senyor els atorga dignitat per la humilitat i abnegació que demostren». Com va dir una germana, la vida dels colporteurs no era «un camí de roses». Unes bones sabates i bicicletes eren el seu principal mitjà de transport i, als llocs on la gent no tenia gaire diners, bescanviaven els llibres per menjar. Després d’un dia de predicació tornaven a les tendes de campanya o a les habitacions que havien llogat. Estaven cansats, però alhora contents. Temps després es faria servir el Carruatge colporteur, una caravana de fabricació casolana i amb la que s’estalviaria molt de temps i diners. *

Des del Congrés de Chicago l’any 1893, als programes dels congressos es van incloure sessions especials per als colporteurs. Es caracteritzaven per animats intercanvis d’experiències, se suggerien tècniques de predicació i es donaven consells sobre aspectes pràctics. Una vegada, el germà Russell va aconsellar als laboriosos predicadors que fessin un bon esmorzar, prenguessin un got de llet a mig matí i, si feia calor, un batut.

Els colporteurs que buscaven un company de predicació portaven una cinta groga durant el congrés, i els de més experiència entrenaven els nous. Sembla ser que això era necessari, ja que per exemple, una vegada, una germana novella que estava molt nerviosa va oferir els llibres així: «No els vol, oi?». Feliçment, la persona a qui estava predicant va acceptar el llibre i després va acceptar la veritat.

Un germà es preguntava si, a causa de la bona situació econòmica que tenia, havia de donar mil dòlars l’any per a l’obra de predicar o s’havia de fer colporteur. Li van dir que el Senyor valoraria les dues coses, però rebria més benediccions si li donava el seu temps. Mary Hinds veia el servei de colporteur com «la millor manera de fer el bé més gran al major número de persones». I la tímida Alberta Crosby va dir: «Cada día m’agrada més el servei de colporteur».

Actualment, molts dels descendents dels entusiastes colporteurs i també els seus fills espirituals conserven el llegat espiritual que han rebut. I tu? Si ningú de la teva família es pioner, per què no comences la tradició familiar? De segur que cada dia t’agradarà més la predicació a temps complet.

[Notes]

[Comentari de la pàgina 32]

No necessitaven ser «molt instruïts, tenir molt de talent o parlar com els àngels»

[Il·lustració de la pàgina 31]

El colporteur A. W. Osei a Ghana, pels volts de 1930

[Il·lustracions de la pàgina 32]

A dalt, Edith Keen i Gertrude Morris en el servei de colporteur a Anglaterra, al voltant de l’any 1918. A baix, Stanley Cossaboom i Henry Nonkes als Estats Units, amb caixes buides on hi havien portat els llibres que havien distribuït