Els meus pares van conèixer la veritat als anys vint, abans de casar-se. Jo vaig néixer a Anglaterra, a principis del 1939. Quan només era un marrec, ja acompanyava els meus pares a les reunions i em vaig matricular a l’Escola de predicació. Encara avui recordo la primera vegada que vaig participar a l’Escola i em vaig haver d’enfilar a una caixa per arribar al faristol. Tan sols tenia sis anys, i veure tots aquells adults a l’auditori em va posar molt nerviós.

Per ajudar-me a predicar, el meu pare em va escriure una presentació senzilla a una targeta perquè l’utilitzés amb les persones. El primer cop que vaig predicar tot sol tenia vuit anys. L’home que va obrir la porta va llegir la targeta i de seguida va acceptar el llibre “Sea Dios veraz”. Estava tan emocionat que vaig córrer carrer avall per dir-li al meu pare. M’agradava molt predicar i anar a les reunions, i això em va ajudar a cultivar el meu desig de servir Jehovà a temps complet.

Una cosa que va fer que el meu amor per la veritat augmentés va ser que el meu pare em subscrivís a La Torre de Guaita. Tan bon punt rebia l’últim número, el llegia amb avidesa. La meva confiança en Jehovà va seguir creixent fins que vaig decidir dedicar-me a ell.

El 1950, els meus pares i jo vam assistir com a delegats al congrés «Augment de la Teocràcia», a Nova York. El tema per al dijous 3 d’agost va ser: «Dia del missioner». Aquell dia, el germà Carey Barber, que més tard va formar part del Consell Rector, va fer el discurs de bateig. Quan va acabar i ens va fer les dues preguntes als candidats al bateig, em vaig posar dret i vaig dir: «Sí!». Tot i que tenia onze anys,  era molt conscient de la importància d’aquell pas. L’aigua, però, em feia por perquè encara no havia après a nadar. El meu tiet em va acompanyar fins a la piscina i em va assegurar que tot aniria bé. De fet, tot va ser tan ràpid que els peus no em van arribar a tocar el fons de la piscina. Se’m van anar passant d’un germà a un altre; un d’ells em va batejar i un altre em va treure de l’aigua. Des d’aquell dia, Jehovà no ha deixat de fer rectes els meus camins.

Quan vaig acabar l’escola volia ser pioner. Però, com que els meus professors van insistir perquè cursés estudis superiors, vaig cedir i vaig anar a la universitat. Amb tot, el primer any, em vaig adonar que no podia estar ferm a la veritat i alhora concentrar-me en els meus estudis. Així és que després de parlar-ho amb Jehovà en oració i confiar en ell, vaig escriure una carta respectuosa de renúncia i vaig emprendre el servei de pioner.

El juliol de 1957, vaig començar el meu servei al poble de Wellingborough. Vaig demanar als germans del Betel de Londres que em recomanessin un pioner d’experiència amb qui pogués predicar. Em van assignar amb el germà Bert Vaisey, i ell va arribar a ser el meu mentor. Em va ensenyar moltíssimes coses, com ara a fer-me un bon horari de predicació. La congregació estava formada per sis germanes grans i nosaltres dos. Com que m’havia de preparar molt bé per participar i ensenyar a totes les reunions, vaig tenir moltes oportunitats d’expressar la meva fe i d’enfortir la meva confiança en Jehovà.

Després de passar un període de temps curt a la presó per negar-me a fer el servei militar, vaig conèixer la Barbara, una pionera especial. Ens vam casar el 1959, i ens vam fer disponibles per anar a servir on ens diguessin. Primer, ens van enviar a Lancashire, al nord-oest d’Anglaterra. Llavors, el gener de 1961, em van convidar durant un mes a assistir a l’Escola del ministeri del Regne, a la sucursal de Londres. Al final de l’Escola, em van assignar a participar en l’obra itinerant. Va ser tota una sorpresa! Per dues setmanes vaig rebre capacitació d’un superintendent de circuit de molta experiència que servia a la ciutat de Birmingham, i la Barbara em va poder acompanyar. D’allà vam anar directament a la nostra assignació, de tornada als comtats de Lancashire i Cheshire.

L’agost de 1962, mentre érem de vacances, vam rebre una carta de la sucursal. Dins del sobre hi havia una soŀlicitud per anar a l’Escola de Galaad! Després de fer oració a Jehovà, la Barbara i jo vam emplenar els formularis i ràpidament els vam enviar de tornada a la sucursal, tal com ens havien demanat. Cinc mesos després, estàvem de camí a Brooklyn per assistir a la 38a classe de Galaad, un curs d’educació bíblica de deu mesos de durada.

A Galaad no només ens van ensenyar sobre la Bíblia i l’organització de Jehovà, sinó també  sobre la germandat. Com que érem força joves, vam aprendre molt de la resta de companys de classe. Vaig tenir el privilegi de treballar cada dia al costat del germà Fred Rusk, un dels nostres instructors. Una de les lliçons més importants que va destacar, va ser que quan donem consells sempre han de ser apropiats, és a dir, que ens hem d’assegurar que estiguin basats en la Bíblia. Alguns dels germans que ens van fer discursos durant el curs, van ser germans de tanta experiència com en Nathan Knorr, en Frederick Franz, i en Karl Klein. I vam aprendre tant de la humilitat del germà Macmillan! El seu discurs ens va ajudar a veure com Jehovà va guiar el seu poble durant el temps de prova que va durar del 1914 al 1919.

Quan estàvem a punt d’acabar el curs, el germà Knorr ens va dir a mi i a la Barbara que ens havien assignat a Burundi, a l’Àfrica. Vam anar corrents a la biblioteca de Betel per consultar l’Anuario i esbrinar quants publicadors tenia Burundi en aquell moment. No ens ho podíem creure! No vam trobar res sobre Burundi. Ens enviaven a un territori verge, a un continent completament desconegut per a nosaltres. Érem dos sacs de nervis però, després de fer oració, ens vam tranquiŀlitzar.

A la nova assignació, tot era diferent: el clima, la cultura, l’idioma... Ara hauríem d’aprendre francès i trobar un lloc per viure. Dos dies després d’arribar, un del nostres companys de Galaad, en Harry Arnott, ens va venir a veure quan tornava a Zàmbia, la seva assignació. Ens va ajudar a trobar un pis que es va convertir en la nostra primera casa missional. Al poc temps, però, vam començar a rebre oposició de part de les autoritats locals, que mai havien sentit a parlar dels testimonis. Just quan començàvem a gaudir de la nostra assignació ens van informar que, si no teníem un permís de treball, havíem de deixar el país. Malauradament, vam haver de marxar de Burundi i adaptar-nos de nou a un altre país, Uganda.

Confiar en Jehovà va esvair les nostres pors per haver de viatjar sense visat a aquell país. Un germà canadenc que servia allà ens va ajudar a explicar el nostre cas a un funcionari d’immigració, i ens van concedir uns mesos per  poder legalitzar la nostra situació. Sens dubte, allò era prova que Jehovà ens estava guiant i ajudant.

La vida a Uganda no tenia res a veure amb Burundi. La predicació ja estava organitzada encara que només hi havia 28 testimonis en tot el país. Al territori trobàvem moltes persones que parlaven anglès. Amb tot, ens vam adonar que, per ajudar a progressar aquelles que estaven interessades, havíem d’aprendre com a mínim un dels molts idiomes autòctons que s’hi parlaven. Vam començar a predicar a la zona de Kampala, on es parla el ganda. Així que vam decidir aprendre aquesta llengua. Vam trigar molts anys a parlar ganda amb fluïdesa, però l’esforç va valer la pena. Podíem comprendre millor les necessitats espirituals dels nostres estudiants i, com a resultat, ells obrien els seus cors i ens deien què pensaven del que estaven aprenent.

Ens feia molt feliços trobar persones humils que volien escoltar la veritat, però encara ens va fer més feliços el privilegi de servir al circuit al llarg de tot el país. Sota la supervisió de la sucursal de Kenya, vam anar d’expedició per trobar llocs de més necessitat on s’hauria d’enviar pioners especials per obrir territori. En moltíssimes ocasions, les persones de la zona, que mai havien vist un testimoni, ens van rebre amb els braços oberts. Ens preparaven menjar i ens feien sentir com a casa.

Vaig viure una altra aventura quan vaig haver de viatjar dos dies en tren des de Kampala fins al port de Mombasa, a Kenya, i llavors agafar un vaixell rumb a les Seychelles, un arxipèlag de l’oceà Índic. Més tard, del 1965 al 1972, la Barbara em va acompanyar quan visitava de manera regular aquestes illes. Va ser impressionant veure com els dos únics publicadors de la zona es convertien primer en un grup i després en una bonica congregació. També vaig gaudir d’aventures molt emocionants quan vaig visitar els germans d’Eritrea, Etiòpia i el Sudan.

A Uganda la situació política va canviar ràpidament després d’un cop d’estat. Els anys de terror que vam viure em van ensenyar la importància d’obeir el manament de donar «al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc. 12:17). En una ocasió, es va demanar a tots els estrangers que es registressin a la comissaria més propera al seu allotjament. Nosaltres ho vam fer de seguida. Uns dies després, mentre ens dirigíem a Kampala, uns agents de la policia secreta es van apropar a mi i a un altre missioner. Se’ns va glaçar el cor quan ens van acusar de ser espies i ens van portar a la comissaria central. Encara que els vam explicar que érem missioners pacífics i que ja ens havíem registrat, tal com manava la llei, va ser com si sentissin ploure. Així que ens van arrestar i ens van portar a la comissaria que hi havia prop de la casa missional. Vam veure el cel obert quan el funcionari de la recepció, que sabia que ens havíem registrat, ens va reconèixer i va manar al policia que ens alliberés.

Durant aquell temps, vam sentir molta por quan ens aturaven a un control de carretera, sobretot si ens paraven soldats que anaven beguts. Amb tot, demanàvem ajuda a Jehovà i sentíem una gran calma quan ens deixaven passar sense problemes. Tristament, el 1973, es va manar a tots els missioners estrangers que abandonessin Uganda.

 De nou vam rebre un canvi d’assignació. Aquest cop ens van enviar a la Costa d’Ivori, a l’Àfrica occidental. Allò va suposar tot un repte: adaptar-nos a una cultura completament diferent, tornar a parlar francès tot el dia i aprendre a conviure amb missioners de diferents antecedents. Però, una vegada més, vam experimentar la benedicció de Déu quan, en poc temps, persones sinceres del territori van acceptar la veritat. Tots dos vam veure com Jehovà feia rectes els nostres camins.

De manera inesperada, a la Barbara li van diagnosticar un càncer. Per això vam haver de fer molts viatges a Anglaterra perquè pogués rebre tractament. El 1983, ens vam adonar que no podíem seguir servint a l’Àfrica. Haver de deixar la nostra assignació va ser un cop molt dur per a tots dos.

Desgraciadament, mentre servíem a la sucursal de Londres, el càncer de la Barbara va seguir avançant fins que finalment va morir. La família Betel va ser tota una benedicció per a mi, en especial un matrimoni que em va ajudar a continuar endavant i seguir confiant en Jehovà. Amb el temps, vaig conèixer l’Ann, una germana que servia de voluntària externa a Betel i que havia estat pionera especial. El seu amor per Jehovà em va convèncer que era una persona espiritual. Ens vam casar l’any 1989 i des de llavors servim junts a la sucursal de Londres.

Del 1995 al 2018, he servit com a representant de la seu mundial (abans conegut com a superintendent de zona). He tingut el bonic privilegi de visitar vora 60 països diferents. En cadascun d’ells, he vist en primera persona que Jehovà beneeix els seus servents, siguin quines siguin les circumstàncies.

El 2017, vaig poder tornar a l’Àfrica. Em va fer molta iŀlusió que l’Ann pogués conèixer Burundi. Ens va impressionar molt veure com havia crescut l’obra en aquell país. Ara hi ha més de 15.500 publicadors. També em va emocionar molt veure que al carrer on jo acostumava a predicar casa per casa l’any 1964, actualment hi ha una preciosa casa Betel.

Quina sorpresa vaig rebre quan em van donar l’itinerari de les meves visites per al 2018 i un dels països que hi apareixia era la Costa d’Ivori. Quan vaig posar el peu a Abidjan, la ciutat més gran d’aquest país, immediatament em vaig sentir a casa. En arribar a Betel, vaig donar un cop d’ull al llistat de telèfons i em vaig adonar que el germà que vivia a l’habitació del costat es deia Sossou. Ell havia servit com a superintendent de ciutat quan jo vivia a Abidjan. Però aquest Sossou no era qui jo em pensava. Es tractava del seu fill.

Al llarg de la meva vida, he pogut comprovar que si confiem en Jehovà, malgrat patir moltes dificultats, ell sempre fa rectes els nostres camins. Estic completament decidit a continuar en el camí que es fa més i més brillant, i que ens portarà a viure al nou món (Prov. 4:18).