NO VA ser ric, ni tan sols el propietari d’una casa. Tampoc pertanyia a les altes esferes. Ara bé, les seves ensenyances han canviat la vida de milions de persones. Però, de debò va existir Jesús? Què en diuen els especialistes, tant del passat com de l’actualitat?

• Michael Grant, expert en història clàssica, va comentar: «Si analitzem el Nou Testament seguint el mateix criteri que fem servir per analitzar altres textos antics de caràcter històric, cosa que hauríem de fer, no tenim cap base per negar l’existència de Jesús, de la mateixa manera que no podem negar l’existència de moltes altres persones que mai han estat qüestionades».

• Rudolf Bultmann, catedràtic especialitzat en el Nou Testament, va dir: «No hi ha cap motiu per dubtar que Jesús hagués existit. És un fet que no mereix ser refutat. Cap persona amb dos dits de front posaria en tela de judici que Jesús va ser el fundador del moviment històric inicialment representat per la comunitat [cristiana] palestina més antiga».

• Will Durant, historiador, escriptor i filòsof, va escriure: «Si uns quants homes senzills [els escriptors dels Evangelis] haguessin inventat en una sola generació una personalitat tan influent i atraient, una ètica tan elevada i una visió tan inspiradora de la germanor, hauria estat un miracle molt més increïble que tots els que apareixen als Evangelis».

• Albert Einstein, físic jueu nascut a Alemanya, va afirmar: «Sóc jueu, però estic completament captivat per la fascinant figura del Natzarè». I quan li van preguntar si considerava Jesús com un personatge històric, va respondre: «Evidentment! No es poden llegir els Evangelis sense sentir que Jesús va ser una persona real. La seva personalitat està latent a cada paraula. Cap mite podria estar tan ple de vida».

  «No es poden llegir els Evangelis sense sentir que Jesús va ser una persona real» (Albert Einstein)

El relat més detallat de la vida i la predicació de Jesús el trobem als Evangelis, uns llibres bíblics que porten els noms dels seus escriptors: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Però també hi ha fonts antigues laiques que parlen de Jesús.

• TÀCIT

  (Aprox. 56-120 de la nostra era [n. e.]) Tàcit és considerat com un dels antics historiadors romans més importants. En la seva obra Annals, explica el que va passar a l’Imperi romà entre els anys 14 i 68 de la n. e. (Jesús va morir el 33 de la n. e.) Tàcit va escriure que quan un incendi va arrasar Roma l’any 64 de la n. e., es va considerar responsable de l’incident l’emperador Neró, però que ell va acusar els cristians «per acabar amb els rumors». Llavors Tàcit va dir: «Cristus, el fundador del títol [cristià], va ser sentenciat a pena de mort durant el regnat de Tiberi a mans del procurador Ponç Pilat» (Annals, XV, 44).

• SUETONI

  (Aprox. 69-d. 122 de la n. e.) En el seu llibre Vides dels dotze cèsars, aquest historiador romà va registrar el que va passar durant els governs dels primers emperadors romans. A la secció de Claudi fa referència a l’agitació que hi havia entre els jueus de Roma, probablement causada per les disputes sobre Jesús (Fets [Actes] 18:2). Suetoni va escriure: «[Claudi] expulsà els jueus de Roma, perquè promovien contínuament avalots instigats per Crestus [Cristus]» (Claudi, XXV, 11). Encara que va acusar erròniament Jesús de provocar disturbis, Suetoni no va dubtar en cap moment de la seva existència.

• PLINI EL JOVE

  (Aprox. 61-113 de la n. e.) Va ser un escriptor i governador romà de Bitínia (l’actual Turquia) que va escriure a l’emperador romà Trajà per decidir què s’havia de fer amb els cristians d’aquella província. Plini va dir a l’emperador que havia intentat obligar els cristians a retractar-se i que havia executat els que s’havien negat a fer-ho. Li va explicar: «Aquells qui neguin ser o haver estat cristians, si invoquen els déus [pagans], fan un acte d’adoració [...] a la teva imatge [...] i maleeixen Crist [...], poden ser indultats» (Lletres, carta X, XCVI).

•  JOSEP FLAVI

  (Aprox. 37-100 de la n. e.) Aquest sacerdot i historiador jueu va afirmar que Annàs, un gran sacerdot jueu amb molta influència política, «va fer que el Sanedrí [tribunal suprem jueu] jutgés Jaume, germà de Jesús, que era anomenat Crist» (Antiguitats judaiques, XX, 200).

• EL TALMUD

  És una col·lecció d’escrits rabínics jueus que daten dels segles tres al sis de la n. e., on alguns enemics de Jesús van confirmar la seva existència. Hi ha un passatge que diu que «a la Pasqua, Iesu [Jesús] el Natzarè va ser penjat», fet que està en harmonia amb els documents històrics (Talmud de Babilònia, «Sanedrí» 43a, còdex de Munic; consulta Joan 19:14-16). I n’hi ha un altre que declara: «Que mai tinguem un fill o un alumne que es rebaixi en públic com ho va fer el Natzarè», un títol que se solia donar a Jesús (Talmud de Babilònia, «Berakoth» 17b, nota, còdex de Munic; consulta Lluc 18:37).

Els Evangelis fan una descripció molt completa de la vida i la predicació de Jesús i donen detalls de persones, dates i llocs concrets, fet que demostra la seva autenticitat. En trobem un exemple a Lluc 3:1, 2, que ens ajuda a identificar la data exacta en què Joan el Baptista, un predecessor de Jesús, va començar la seva obra.

Lluc va escriure: «L’any quinzè de l’imperi de Tiberi Cèsar, quan Ponç Pilat era governador de Judea, i Herodes era tetrarca [governador del districte] de Galilea i el seu germà Filip era tetrarca d’Iturea i de la comarca de Traconítida, i Lisànies era tetrarca d’Abilene, quan Annàs i Caifàs eren principals sacerdots: la paraula de Déu vingué sobre Joan, el fill de Zacaries, en el desert». Aquesta llista tan detallada i precisa ens ajuda a establir que «la paraula de Déu vingué sobre Joan» l’any 29 de la n. e.

 Els set personatges públics que menciona Lluc són ben coneguts pels historiadors. És cert que durant un temps hi va haver crítics que van qüestionar l’existència de Ponç Pilat i Lisànies. Però es van precipitar, ja que s’han descobert unes inscripcions antigues que contenien els noms d’aquells dos oficials. Això confirma l’exactitud del llibre de Lluc. a

La qüestió de si Jesús va existir o no és important perquè les seves ensenyances són importants. Per exemple, va ensenyar com podem tenir una vida plena i feliç. b A més, va prometre que arribarà el dia en què tots podrem viure en pau i seguretat sota un sol govern anomenat «regne de Déu» (Lluc 4:43).

L’expressió «regne de Déu» és molt adient perquè indica que aquest regne, o govern, és el mitjà que Déu utilitzarà per governar sobre tota la terra (Apocalipsi 11:15). Jesús ho va deixar clar quan va dir en el parenostre: «Pare nostre que ets en els cels [...]. Vingui el teu regne. Sigui feta la teva voluntat [...] sobre la terra» (Mateu 6:9, 10). Què farà el Regne de Déu per la humanitat? Vegem-ne un tast:

• S’acabaran les guerres i els conflictes (Salm 46:8-11).

• Desapareixerà per sempre la gent dolenta i la maldat, incloses la cobdícia i la corrupció (Salm 37:10, 11).

• Les persones que visquin sota el Regne tindran un treball productiu que les farà sentir realitzades (Isaïes 65:21, 22).

• La terra es recuperarà de l’estat tan deplorable en què està, i produirà una gran quantitat d’aliment per a tots (Salm 72:16; Isaïes 11:9).

Alguns pensen que aquestes promeses són una il·lusió. Però, és que no és una il·lusió confiar que els humans arreglaran les coses? Tot i que hi ha hagut moltíssims avenços en l’educació, la ciència i la tecnologia, encara hi ha milions de persones que se senten insegures i no saben què els depararà el futur. És més, cada dia augmenten les injustícies en el camp econòmic, polític i religiós, per no parlar de l’egoisme i la corrupció. Els governs humans han sigut un fracàs (Eclesiastès 8:9).

Pel que hem vist, el mínim que podem fer és analitzar si Jesús va existir o no. c Tal com diu 2 Corintis 1:19, 20, BCI: «En Jesucrist, totes les promeses de Déu han trobat un “Sí”».