Encara que alguns experts diuen que el dol passa per diverses etapes, cada persona ho viu d’una manera diferent. Significa això que alguns senten menys dolor o que estan reprimint els seus sentiments? No necessàriament. Tot i que acceptar la pèrdua i expressar el dolor pot afavorir la recuperació, no existeix una única manera de viure el dol. La cultura, la personalitat i les experiències de la persona, així com la manera com s’ha produït la pèrdua, influeixen molt en el procés del dol.

És possible que qui ha perdut un ésser estimat no sàpiga què esperar davant d’aquesta situació. Ara bé, hi ha certs sentiments i reptes que són comuns i es poden preveure. Vegem-ne alguns:

Sentir-se sobrepassat emocionalment. Es poden experimentar canvis sobtats d’humor, sentiments d’enyorança pel difunt i moltes ganes de plorar. Les emocions es poden intensificar quan se somia amb la persona o venen a la memòria records seus. Al principi, però, la reacció inicial podria ser quedar-se en xoc i no acabar de creure’s el que ha passat. La Tiina recorda com va reaccionar quan el seu marit, el Timo, va morir de manera inesperada: «En un primer moment em vaig quedar paralitzada. No podia ni plorar. Em sentia tan abatuda que de vegades fins i tot em costava respirar. No em podia creure el que estava passant».

Crisis d’ansietat, i sentiments de ràbia i culpa. L’Ivan comenta: «Durant algun temps després de la mort del nostre fill Eric de 24 anys, la meva dona, que es diu Yolanda, i jo vam estar molt enfadats! Això ens va agafar per sorpresa; mai hauríem pensat que poguéssim reaccionar d’aquella manera. A més, ens sentíem culpables i ens preguntàvem si hauríem pogut fer alguna altra cosa per ajudar el nostre fill». L’Alejandro també va experimentar aquests sentiments de culpa quan la seva dona va morir després d’una llarga malaltia: «En un principi vaig pensar que jo havia de ser una mala persona si Déu permetia que patís tant. Però després em vaig sentir malament perquè era com si estigués culpant Déu pel que havia passat». El Kostas, mencionat a l’article anterior, diu: «De vegades m’enfadava molt amb la Sofia per haver-se mort. Però després em sentia culpable. Al cap i a la fi, no era culpa seva».

Patrons de pensament erronis. Poden haver-hi èpoques en les quals els pensaments es tornen iŀlògics o imprevisibles. Per exemple, és possible que la persona que ha perdut un ésser estimat s’imagini que el pot veure, escoltar o sentir, o pot ser que li costi concentrar-se o recordar les coses. La Tiina explica: «De vegades estava parlant amb algú però tenia la ment en un altre lloc, ja que no podia deixar de donar voltes a tot el que va passar quan el Timo va morir. Aquesta dificultat per concentrar-me em causava molta angoixa».

Necessitat d’estar sol. És possible que la persona que està de dol se senti irritable o incòmoda en presència dels altres. El Kostas diu: «Amb les parelles em sentia fora de lloc, però amb els solters tampoc m’hi sentia identificat». La Yolanda, la dona de l’Ivan, explica: «Ens costava molt estar amb gent que es queixava per problemes que ens semblaven trivials comparats amb els nostres. D’altres ens explicaven que als seus fills els anava tot molt bé. M’alegrava per ells, però al mateix temps era dur haver-los d’escoltar. El meu marit i jo sabíem que la vida continua, però senzillament no teníem ni les ganes ni la paciència d’escoltar tot allò».

 Problemes de salut. És habitual patir trastorns del son i pèrdua de gana i de pes. L’Aaron recorda com va ser el primer any després que morís el seu pare: «Em costava molt dormir. Cada nit em despertava a la mateixa hora pensant en la mort del meu pare».

L’Alejandro comenta que va començar a tenir problemes de salut una mica estranys: «Moltes vegades anava al metge però no em trobaven res. Crec que la tristesa estava afectant la meva salut». Amb el temps aquells símptomes van desaparèixer. Tot i això, la decisió de l’Alejandro d’anar al metge va ser encertada. El dol pot debilitar el sistema immunològic, agreujar un problema de salut existent o fins i tot causar-ne un de nou.

Dificultat per realitzar tasques necessàries. L’Ivan recorda: «Quan l’Eric va morir, no només vam haver de comunicar-ho als familiars i amics sinó també a molts altres, com el seu cap i el propietari del pis on vivia. També vam haver d’emplenar molts documents legals. A més, ens havíem d’ocupar de totes les coses personals de l’Eric. I tot això requeria molta concentració en uns moments en què estàvem esgotats en sentit físic, mental i emocional».

Per a alguns, en canvi, el repte més gran ve quan s’han d’ocupar d’assumptes que abans portava el seu ésser estimat. Aquest va ser el cas de la Tiina. Ella explica: «El Timo sempre havia portat les coses del banc i altres tràmits. Però ara era jo qui me n’havia d’encarregar, cosa que encara m’afegia més pressió. Seria capaç d’ocupar-me de tot allò sense fer-ne una de grossa?».

Els reptes mencionats abans —físics, mentals i emocionals— ofereixen una imatge molt desoladora del procés del dol. És cert que el dolor de perdre un ésser estimat sol ser molt intens, però ser conscient de les reaccions que es poden tenir és de gran ajuda. Recorda també que no tothom experimenta tots aquests símptomes. Ara bé, saber que és normal sentir-se així pot consolar aquells que han perdut un ésser estimat.

Què pots esperar? La intensitat del dolor no dura per sempre; amb el temps disminueix. Això no vol dir que un es «recuperi» del tot o s’oblidi de qui ha perdut. Però, de mica en mica, aquell dolor tan fort va minvant. És possible que el dolor torni quan vinguin certs records a la memòria o en dates especials. Amb el temps, però, la majoria de persones troben l’equilibri emocional i poden tornar a les activitats quotidianes, especialment quan tenen el suport de la família o els amics i prenen mesures raonables per fer-hi front.

Quant de temps durarà? Per a alguns, el pitjor passa en qüestió de mesos. Molts altres necessiten un o dos anys per sentir-se millor. I hi ha qui, fins i tot, necessita més temps. a «En el meu cas», diu l’Alejandro, «vaig estar molt trist durant uns tres anys.»

Sigues pacient amb tu mateix. Viu dia a dia, ves al teu ritme i recorda que aquest dolor tan intens no durarà per sempre. Així doncs, quines mesures pots prendre per alleugerar aquest dolor i evitar que es prolongui innecessàriament?