CAPÍTOL 83
Invitacions per a un menjar
-
UNA LLIÇÓ D’HUMILITAT
-
ELS CONVIDATS POSEN EXCUSES
Després de curar l’home que tenia hidropesia, Jesús encara continua a casa del fariseu. Llavors s’adona que hi ha altres convidats que estan escollint els llocs més prominents, i aprofita aquest fet per ensenyar una lliçó d’humilitat.
Jesús diu: «Quan algú et convida a un banquet de casament, no seguis al lloc més prominent, perquè potser han convidat algú més important que tu. Llavors el que t’ha convidat vindria i et diria: “Deixa-li el teu lloc a aquest home”, i hauries d’anar a seure tot avergonyit al lloc menys important» (Lluc 14:8, 9).
I continua dient: «Quan et convidin, seu al lloc menys important. D’aquesta manera, l’home que t’ha convidat vindrà i et dirà: “Amic, puja més amunt”. I així seràs honorat davant de tots els convidats». Això implica molt més que ser educat. Jesús explica: «Perquè tot el qui s’exalça serà humiliat, i el qui s’humilia serà exalçat» (Lluc 14:10, 11). En realitat, està animant els seus oients a esforçar-se per ser humils.
Després, Jesús dóna una altra lliçó al fariseu que l’ha convidat. Li explica a qui ha de convidar a un menjar per tal d’agradar a Déu. «Quan facis un dinar o un sopar, no convidis els teus amics, els teus germans, els teus parents o els teus veïns rics, perquè saps que si els convides, potser algun dia ells també et convidaran a tu, i això seria la teva recompensa. Al contrari, quan facis un banquet, convida els pobres, els invàlids, els coixos i els cecs. I seràs feliç, perquè ells no tenen res per donar-te a canvi» (Lluc 14:12-14).
És normal convidar amics, parents o veïns a un menjar, i Jesús no està dient que això estigui malament. Però està destacant que fer un menjar per als necessitats, com ara els pobres, els invàlids o els cecs, pot ser una gran benedicció. Jesús explica al seu amfitrió: «Déu t’ho recompensarà quan ressuscitin els justos». Un dels convidats hi està d’acord, i diu: «Feliç qui mengi al Regne de Déu» (Lluc 14:15). Aquest home s’adona que això és un gran privilegi. Ara bé, no tots tenen aquesta gratitud, tal com Jesús continua explicant.
Ell diu: «Un home que feia un gran sopar va convidar molta gent. [...] Va enviar el seu esclau a dir als convidats: “Veniu, perquè ja està tot preparat”. Però tots van començar a posar excuses. El primer li va dir: “M’he comprat un camp i l’he d’anar a veure. Em sap greu, però no puc venir”. Un altre li va dir: “He comprat cinc parelles de bous i me’n vaig a provar-los. Em sap greu, però no puc venir”. I un altre li va dir: “M’acabo de casar, i per això no puc venir”» (Lluc 14:16-20).
Totes aquestes són excuses de mal pagador! Un home normalment examina un camp o el bestiar abans de comprar-lo i, per aquest motiu, no és urgent fer-li una ullada després. El tercer home no està fent els preparatius per casar-se, sinó que ja s’ha casat i, per tant, això no li hauria d’impedir acceptar una invitació important. Quan l’amo escolta aquestes excuses, s’enfada i li diu al seu esclau:
«Ràpid, vés als carrers principals i als carrerons de la ciutat, i fes venir els pobres, els invàlids, els cecs i els coixos». Després que l’esclau ho fa, encara hi queda lloc. Aleshores, l’amo li diu al seu esclau: «Vés als camins i als senders i obliga la gent a venir, fins que casa meva s’ompli. Perquè us dic que cap dels que estaven convidats tastarà el meu sopar» (Lluc 14:21-24).
El que Jesús acaba de relatar iŀlustra molt bé com Jehovà va encarregar a Jesucrist que convidés les persones a formar part del Regne del cel. Els jueus, sobretot els líders religiosos, van ser els primers que van ser convidats. La majoria d’ells van rebutjar la invitació al llarg de tot el ministeri de Jesús. Però també es convidaria altres persones. Jesús indica clarament que es faria una segona invitació als humils de la nació jueva i als prosèlits. Finalment, es faria una tercera i última invitació a persones que els jueus consideren indignes als ulls de Déu (Així doncs, el que Jesús diu confirma les paraules d’un dels convidats, que va dir: «Feliç qui mengi al Regne de Déu».