La lesió que li vaig causar al meu company d’entrenament va ser pitjor del que esperava. Li vaig pegar una patada en el nas accidentalment. Em vaig sentir culpable i vaig començar a preguntar-me si hauria de continuar amb les arts marcials. Per què este error em va fer dubtar si hauria de continuar amb un esport que havia estimat i practicat durant molts anys? Abans que res, deixa que et conte com vaig començar amb les arts marcials.

 Vaig créixer prop de Buffalo, Nova York (Estats Units d’Amèrica), en una família feliç. Érem catòlics devots. Vaig anar a escoles catòliques i servia com a escolà. Els meus pares volien que tant la meua germana com jo tinguérem èxit en la vida. Per tant, em deixaven jugar a esports després de l’escola o treballar a mitja jornada, sempre que traguera bones notes. Açò em va obligar a desenvolupar autodisciplina des de xicotet.

 Vaig començar a estudiar arts marcials als 17 anys. Durant molts anys, vaig entrenar tres hores al dia, sis dies a la setmana. També passava moltes hores a la setmana practicant mentalment tècniques, moviments i mirant vídeos per a millorar. M’agradava practicar amb els ulls tapats, inclús quan entrenava amb armes. Podia trencar taulons o rajoles amb un colp amb la mà. Era molt bo i vaig guanyar molts trofeus en competicions. Les arts marcials es van convertir en lo més important de la meua vida.

 Vaig aconseguir el que pensava que era tindre èxit. Em vaig graduar de la universitat amb matrícula d’honor. Treballava com a enginyer informàtic de sistemes en una empresa gran, tenia casa i nóvia. Aparentment, la meua vida era perfecta, però no era feliç perquè tenia preguntes importants a les quals no trobava resposta.

 Per a trobar respostes a les meues preguntes, vaig començar a anar a l’església dos voltes a la setmana i a demanar ajuda a Déu en oració. Aleshores, un dia una conversació amb un amic em va canviar la vida. Li vaig dir: «Alguna volta t’has preguntat per què estem ací? Hi ha tants problemes i tantes injustícies!». Em va dir que s’havia fet les mateixes preguntes i que havia trobat respostes satisfactòries en la Bíblia. Em va donar el llibre Usted puede vivir para siempre en el paraíso en la Tierra. a Em va dir que havia estat estudiant la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Al principi vaig dubtar perquè pensava que no havia de llegir publicacions d’una religió que no fora la meua. No obstant, el desig que tenia per saber les respostes a les meues preguntes em va moure a comprovar si el que els Testimonis ensenyaven tenia sentit.

 Estava sorprés de descobrir el que la Bíblia ensenya realment. Vaig aprendre que el propòsit original de Déu per als humans és que visquen per a sempre en un paradís en la terra, i que eixe propòsit no ha canviat (Gènesi 1:28). Em vaig quedar fascinat de vore el nom de Déu, Jehovà, en la meua còpia de la Bíblia del rei Jaume i d’aprendre que eixe era el nom pel qual havia estat orant quan resava el parenostre (Salm 83:19 [v.18 en altres bíblies]; Mateu 6:9). A més, per fi vaig entendre per què Déu permet, de manera temporal, que els humans patim. Tot el que aprenia tenia sentit! Estava molt entusiasmat.

 No oblidaré mai com em vaig sentir quan vaig començar a assistir a les reunions dels testimonis de Jehovà. Tot el món era amable i volia saber el meu nom. En la meua primera reunió, es va presentar un discurs especial que parlava sobre quines oracions escolta Déu. Este tema m’interessava molt perquè havia estat demanant ajuda a Déu en oració. Després, vaig assistir al Memorial de la mort de Jesucrist. En estes reunions em sorprenia vore que fins i tot els xiquets seguien amb la seua Bíblia els textos que es llegien. Al principi, no sabia com trobar els textos, però els Testimonis em van ajudar i em van ensenyar a utilitzar la Bíblia.

 A mesura que anava a més reunions, vaig començar a valorar més l’ensenyança de gran qualitat dels Testimonis. Aprenia molt en cada reunió i sempre acabava animat i enfortit. Aleshores em van oferir un curs bíblic.

 El que vaig vore entre els testimonis de Jehovà contrastava molt amb el que estava acostumat a vore en la meua església. Vaig descobrir que els Testimonis són un grup unit i sincer de gent que fa tot el que pot per agradar a Déu. Cada volta estava més convençut que mostraven la marca identificativa dels verdaders cristians, és a dir, s’estimaven els uns als altres (Joan 13:35).

 Com més estudiava la Bíblia, més canvis feia per a viure d’acord amb les seues normes. No obstant, sentia que mai podria deixar les arts marcials. M’encantava entrenar i competir. Quan li ho vaig dir al Testimoni que em feia el curs bíblic, em va dir bondadosament: «Continua estudiant, sé que prendràs la decisió correcta». Això era exactament el que necessitava escoltar. Com més estudiava, més ganes tenia d’agradar a Jehovà.

 Per a mi, va ser decisiu l’incident mencionat al principi, quan li vaig pegar en el nas sense voler al meu company d’entrenament. Este accident em va fer pensar seriosament en si podria ser un seguidor pacífic de Crist si continuava practicant arts marcials. Vaig aprendre que Isaïes 2:3, 4 va predir que els qui seguiren les instruccions de Jehovà no tornarien «mai més a fer la guerra». I Jesús va ensenyar als altres a no recórrer a la violència, inclús quan fan front a injustícies (Mateu 26:52). Per tant, vaig deixar de practicar l’esport que tant m’agradava.

 Després d’això, vaig seguir el consell bíblic on diu: «Exercita’t en la pietat» (1 Timoteu 4:7). Tot el temps i energies que abans gastava en les arts marcials, ara l’invertia en acostar-me a Déu i servir-lo. La meua nóvia no estava d’acord amb el que estava aprenent de la Bíblia, aixina que vam tallar. Em vaig batejar com a testimoni de Jehovà el 24 de gener de 1987. Poc després, vaig començar a servir com a precursor de temps complet, dedicant el meu temps voluntàriament a ensenyar la Bíblia als altres. He continuat de temps complet des d’aquell moment, i vaig servir durant un temps en la central mundial dels testimonis de Jehovà a Nova York (Estats Units d’Amèrica).

 Ara que conec la veritat sobre Déu, he trobat el que em faltava en la vida. Ja no em sent buit. Més bé, tinc una vida amb propòsit, una esperança real per al futur i soc feliç de veritat. Encara m’agrada practicar exercici regularment, però l’exercici físic ja no és el més important per a mi. La meua prioritat en la vida és servir a Jehovà Déu.

 Quan em dedicava a les arts marcials, sempre estava alerta de les persones del meu voltant i sempre estava pensant en com em defendria si algú m’atacava. Hui en dia encara estic pendent de la gent que em rodeja, però per una raó diferent, per a ajudar-los. La Bíblia m’ha ajudat a ser generós i a ser un millor espòs per a la meua estimada dona, Brenda.

 Les arts marcials eren la meua passió. No obstant, les he reemplaçat per una cosa millor. La Bíblia bé ho explica: «L’exercici corporal no serveix de gran cosa, mentre que la pietat és útil per a tot, ja que conté la promesa de la vida, tant de la present com de la futura» (1 Timoteu 4:8).