Els germans tenien bones raons per a pensar que duraria poc de precursor, ja que no era una persona espiritual. No m’agradava predicar i desitjava que ploguera els diumenges per a no eixir al ministeri. Quan ho feia, em limitava a oferir les revistes i no utilitzava la Bíblia en les presentacions. Ma mare, la pobra, em subornava per a que fera lectures bíbliques en la congregació. A més, tampoc era un bon estudiant ni tenia metes espirituals.

 Aquell estiu, se celebrava en Cardiff (Gales) una assemblea de districte, o assemblea regional, com se les anomena ara. Allí és on va canviar la meua vida per complet. Un dels oradors va plantejar algunes preguntes retòriques a l’auditori, que més o menys deien: «Estàs dedicat i batejat?» La meua resposta va ser que sí. «Li vas prometre a Jehovà servir-lo amb tot el teu cor, ànima, ment i forces?» Vaig pensar que sí. «Tens algun problema de salut o responsabilitats familiars que t’impedisquen ser precursor?» La resposta va ser que no. «Hi ha alguna raó per la qual no pugues ser precursor?» De nou, vaig pensar que no. «Si la teua resposta a l’última pregunta és no, llavors, per què no eres precursor?».

 De repent, ho vaig vore tot des d’una altra perspectiva. Vaig pensar: «He estat malgastant la meua vida. No estic mantenint la promesa que li vaig fer a Jehovà quan em vaig dedicar a ell ni estic servint-lo amb tota l’ànima». Vaig raonar que si esperava que Jehovà mantinguera les promeses que m’havia fet, jo hauria de mantindre també la meua. Així que en octubre de 1956, vaig començar a servir de precursor de vacacions, hui en dia, precursor auxiliar.

 L’any següent, vaig començar a servir de precursor regular i em vaig mudar a una congregació de 19 publicadors. Allí, totes les setmanes m’assignaven una part en la reunió i, gràcies a l’ajuda de germans pacients, vaig millorar el contingut i la presentació dels meus discursos. Dos anys després, en 1959, em nomenaren precursor especial i m’assignaren a Aberdeen, en el nord d’Escòcia. Passats uns mesos, em van convidar a servir en la Betel de Londres. Durant els set anys que vaig estar allí, vaig tindre el privilegi de treballar en la impremta.

 M’encantava la vida en Betel, però vaig sentir el desig de tornar al servici especial en el camp. Com tenia la joventut, la salut i la disposició per a que Jehovà m’usara en qualsevol lloc, en abril de 1965, vaig soŀlicitar anar a l’Escola de Galaad per a rebre capacitació com a missioner.

 Aquell any, el meu company d’habitació i jo decidírem anar a Berlín (Alemanya) per a assistir a una assemblea i visitar el mur de Berlín, que havia sigut construït pocs anys abans.

 Un dia durant l’assemblea, vam tindre l’oportunitat d’eixir a predicar, i a mi em van assignar amb Susanne Bandrock. En 1966 ens vam casar i dos anys després ens van convidar a assistir a la classe 47 de Galaad. Va ser tota una benedicció! Els cinc mesos de l’escola ens van passar volant. Ens van enviar al Zaire, ara conegut com la República Democràtica del Congo. Va ser un xoc! Com no sabíem pràcticament res d’eixe país, teníem alguns temors. Però acceptàrem l’assignació i ens posàrem en les mans de Jehovà.

 Després de moltes hores d’aeroports i avions, vam arribar a la xicoteta ciutat minera de Kolwezi. Ens preguntàvem per què no havia vingut ningun germà a buscar-nos. Més tard, ens vam enterar que el telegrama que informava els germans de la nostra arribada va aplegar dos dies després de nosaltres. Un funcionari de l’aeroport es va acostar a nosaltres i ens va dir una cosa en francés, un idioma que encara no enteníem. Però la dona que estava davant nostre es va girar i va traduir: «Esteu sent arrestats».

 El funcionari que ens va arrestar va obligar un home a dur-nos en el seu cotxe, un vell deportiu de dos seients amb el motor darrere. D’alguna manera, tant el funcionari com el conductor es van embotir dins del cotxe amb Susanne i amb mi. Allò semblava l’escena d’una comèdia amb nosaltres pegant bots per una carretera plena de clots. Com el maleter estava davant, el capó semblava la boca d’un peix mastegant el nostre equipatge.

 Ens portaren a la casa missional. Encara que nosaltres no sabíem on estava, el funcionari sí. No hi havia ningú i les portes estaven tancades. Tots se n’havien anat a les assemblees internacionals i de vacacions. Així que, allí plantats en tota la solana, ens preguntàvem què passaria. Finalment, va arribar un germà local. Quan ens va vore, un somriure li va iŀluminar la cara, i ens vam sentir millor. Ell coneixia el funcionari qui, evidentment, esperava que li donàrem diners. Després que el germà raonara un poc amb ell, el funcionari se’n va anar, i nosaltres ens instaŀlàrem.

 Prompte ens vam adonar que vivíem rodejats de persones alegres i carinyoses que havien aguantat molt. Però, per desgràcia, en els últims deu anys, els disturbis i les rebeŀlions havien omplit el país de violència. Llavors, en 1971, els testimonis de Jehovà van perdre el reconeixement legal que havien disfrutat. Ens preguntàvem com ens les apanyaríem.

 No era temps de fer-se arrere per culpa de la por. A pesar de l’enorme pressió per posar a prova la neutralitat cristiana dels nostres germans i germanes, molt pocs d’ells transigiren. Per exemple, els obligaven a afiliar-se a un partit polític i a portar el seu pin. No dur-lo suposava no tindre accés als servicis del govern local, així com patir l’assetjament de l’exèrcit i la policia. Els germans perdien les seues faenes i els xiquets eren expulsats de les escoles. Centenars de germans van ser empresonats. Va ser una època difícil. No obstant, els Testimonis no deixaren de predicar les bones notícies amb valor.

 Durant aquells anys, Susanne i jo passàvem gran part del temps viatjant per zones rurals en l’obra del circuit i del districte. La vida en els poblats presentava reptes únics i, a voltes, difícils. Les cabanyes de palla on ens allotjàvem eren tan xicotetes que a penes cabíem gitats. I com les portes eren tan baixetes, no parava de pegar-me colps en el cap. Per a la nostra higiene personal, havíem d’agarrar l’aigua dels rius. A més, cuinàvem amb carbó i, per la nit, llegíem a la llum de la candela. Però, per a nosaltres, aquella era l’autèntica vida missional. Això era el que havíem vingut a fer. Sentíem que estàvem en primera línia de batalla de l’activitat teocràtica.

 Viure amb famílies locals de Testimonis ens va ensenyar a valorar coses que abans podríem haver donades per fet fàcilment, com el menjar, l’aigua, la roba i la vivenda (1 Timoteu 6:8). Totes les altres coses són un extra. Esta veritat tan simple continua present en la nostra vida.

 Encara que no vam haver d’afrontar les mateixes proves que l’apòstol Pau, a voltes els nostres viatges posaven a prova la nostra fe i motivació. Havíem de conduir per carreteres que estaven en molt males condicions o que eren pràcticament inexistents. Quan passàvem per camins escabrosos, acabàvem sacsats. A voltes, el nostre vehicle s’afonava en l’arena. I durant la temporada plujosa, solíem quedar-nos estacats en el fang, que semblava pegament. En una ocasió, només vam poder recórrer 70 kilòmetres en un dia perquè vam haver de desenterrar el nostre cotxe 12 voltes.

 No ens hem sentit mai tan a prop de Jehovà com quan vam servir en estes circumstàncies tan difícils en territori rural. Hem aprés que, amb l’ajuda de Jehovà, podem aguantar les dificultats amb alegria inclús quan no podem fer res per canviar la situació. Susanne és molt casolana i molt poc aventurera, però durant les proves que afrontàrem, no es va queixar mai. Vam aprendre molt de les experiències d’aquella època i la recordem com una etapa feliç i gratificant.

 Durant els anys que vam passar en el Zaire, em van arrestar unes quantes voltes. En una ocasió, em van acusar falsament de traficar iŀlegalment amb diamants. Per descomptat, això ens va produir molta ansietat, però ens déiem a nosaltres mateixos que si Jehovà volia que complírem la nostra assignació, ell ens ajudaria. I aixina va ser!

 En 1981, ens van convidar a servir en la sucursal de Kinshasa. Un any abans, la nostra obra havia tornat a tindre reconeixement legal, així que els germans van comprar un terreny per a construir una sucursal més gran. Però, inesperadament, en març de 1986, el president del país va firmar un decret per a prohibir l’obra dels testimonis de Jehovà. La construcció es va detindre i, poc després, la majoria dels missioners se n’havia anat del país.

 Nosaltres ens vam poder quedar un poc més de temps. Encara que sabíem que ens estaven vigilant, féiem el que podíem per continuar predicant. A pesar de les nostres precaucions, un dia m’arrestaren mentres dirigia un curs bíblic. Em van clavar en una habitació pareguda a una masmorra que estava abarrotada amb altres detinguts. Feia calor, pudor i l’ambient estava molt carregat. També estava fosc. L’única llum i ventilació que entrava venia d’una xicoteta obertura en la part de dalt d’una de les parets. Alguns presoners m’agafaren i em portaren davant del seu autoproclamat líder, qui em va ordenar: «Canta el nostre himne nacional!». Li vaig respondre que no me’l sabia. Llavors, em van dir: «En eixe cas, canta el del teu propi país!». I els vaig dir que tampoc me’l sabia. Aleshores, em van posar cara a la paret durant 45 minuts. Finalment, els germans locals negociaren el meu alliberament, i vaig poder eixir d’allí.

 Ens adonàvem que les coses no millorarien en el país, i no van tardar en reassignar-nos a Zàmbia. Al travessar la frontera, vam sentir una mescla de tristesa i alliberament. Pensàvem en els 18 anys que havíem passat en la nostra assignació junt amb missioners fidels i germans i germanes locals. Encara que la vida allí a voltes havia sigut estressant, sentíem que Jehovà ens havia beneït i havia estat al nostre costat tot eixe temps. Havíem aprés suahili i francés. I en el cas de Susanne, també un poc de lingala. Havíem tingut molt d’èxit en la predicació, ja que vam ajudar més de 130 persones a progressar fins al baptisme. A més, vam tindre la profunda satisfacció de saber que havíem ajudat a coŀlocar els fonaments per a un futur creixement. I aixina va ser! En 1993, el Tribunal Suprem va anuŀlar la prohibició de 1986, i ara hi ha més de 240.000 publicadors del Regne en el Congo.

 Des que estem en Zàmbia, hem pogut vore la construcció d’una sucursal nova i, més tard, l’ampliació de les seues instaŀlacions. Ara hi ha més del triple de publicadors actius que quan arribàrem en 1987.

 Llavors, què va passar amb el jovenet que semblava que no duraria ni un més en el temps complet? Amb la benedicció de Jehovà i l’ajuda de Susanne, la meua estimada esposa, acabe de complir 65 anys de meravellós servici a temps complet tastant i veient que Jehovà és bo (34:9 [v. 8 en altres bíblies]).

 Sabem que no som especials, simplement ens hem esforçat al màxim per mantindre fidelment la nostra promesa de dedicació. Confiem que Jehovà continuarà ajudant-nos per a que no siguem «dels qui es fan arrere», sinó dels qui enfortixen la seua fe «i se salven» (Hebreus 10:39).

 Mira el vídeo Dayrell i Susanne Sharp: Vam prometre servir a Jehovà amb tota l’ànima.