Vaig nàixer en 1941 en una família sorda que vivia en Virrat (Finlàndia). Com els meus pares, molts dels meus familiars i els meus dos germans xicotets eren sords, ens comunicàvem en llengua de signes.

 La llengua de signes estava estrictament prohibida en l’internat on estudiava, a uns 240 quilòmetres de casa. En aquella època, en les escoles per a sords de Finlàndia es pensava que era millor forçar els estudiants a aprendre el llenguatge oral i a llegir els llavis. Si els nostres mestres ens veien comunicar-nos en llengua de signes, agarraven una regla o un punter i ens pegaven tan fort en els dits que els teníem adolorits durant dies.

 Quan vaig acabar els meus estudis i vaig tornar a casa, vaig vore les revistes La Talaia i Desperteu-vos! damunt de la taula. Mon pare em va dir que estes revistes expliquen coses meravelloses que Déu promet i que uns oients havien estat estudiant la Bíblia amb ell i ma mare. Estes persones es comunicaven amb ells gastant paper i boli.

 Mon pare em va dir que quan el Regne de Déu governe, la terra es convertirà en un paradís i els morts ressuscitaran. Però a mi m’havien ensenyat que els morts anaven al cel. Així que vaig pensar que mon pare no havia entés bé als Testimonis, perquè no es comunicaven amb ell en llengua de signes.

 Quan el matrimoni de Testimonis va tornar a visitar els meus pares, els vaig preguntar sobre el que mon pare m’havia dit, i ells em van contestar: «Ton pare té raó». Després em mostraren el que Jesús havia dit sobre la resurrecció en Joan 5:28, 29 i m’explicaren que Déu eliminarà la maldat de la terra i que la gent viurà per sempre amb bona salut i en pau (Salm 37:10, 11; Daniel 2:44; Apocalipsi 21:1-4).

 Volia saber més, així que vaig començar a estudiar la Bíblia amb un Testimoni oient que li deien Antero. Com ell no entenia llengua de signes, jo li escrivia les meues respostes en un paper. Després, Antero les llegia i escrivia preguntes o comentaris addicionals. Va estudiar pacientment amb mi durant dos hores cada setmana utilitzant este mètode.

 En 1960, vaig assistir a una assemblea regional on el programa s’interpretava en llengua de signes. El divendres per la vesprada, es va anunciar que al sendemà tindria lloc el baptisme. Així que el dissabte pel matí vaig agarrar el meu banyador i una tovalla i em vaig batejar. a Poc després, els meus pares i els meus germans xicotets també es batejaren.

 Volia compartir amb altres sords el que havia aprés, i la millor manera de fer-ho era en llengua de signes. Al principi, em vaig dedicar a predicar zelosament als sords del meu poble.

 Prompte em vaig mudar a Tampere, una gran ciutat industrial. Vaig anar porta per porta buscant sords, preguntant als amos de casa si en coneixien alguns. D’esta manera, vaig començar alguns cursos bíblics i, en només uns anys, Tampere tenia més de deu publicadors sords.

 En 1965, vaig conéixer a Maire, una germana encantadora amb qui em vaig casar l’any següent. Maire va aprendre molt ràpid llengua de signes i, durant les cinc dècades que servirem junts a Jehovà, va demostrar ser una companya lleial i treballadora.

 Dos anys després de casar-nos, va nàixer Marko. Com era oient, a casa va aprendre finés, la seua llengua materna, i també llengua de signes finlandesa. El xicon es va batejar als 13 anys.

 Amb el temps, molts s’uniren al nostre grup de llengua de signes en Tampere. Així que en 1974 ens mudarem a Turku, una ciutat a on no hi havien Testimonis sords. De nou, buscàrem sords porta per porta. Durant els anys que passàrem en Turku, es batejaren 12 dels meus estudiants de la Bíblia.

 En 1987, van invitar a Marko a servir en Betel. Com el nostre grup de llengua de signes en Turku s’havia consolidat, tornàrem a fer plans per a mudar-nos.

 En aquell temps, el territori en l’Europa de l’Est estava obrint-se. Així que, en gener de 1992, vaig viatjar amb un altre germà sord a Tallinn (Estònia).

 Ens vam posar en contacte amb una Testimoni que tenia un germà sord. Encara que ell no estava interessat en el missatge del Regne, va ser molt amable i ens va ajudar a posar-nos en contacte amb molts sords d’Estònia. L’última nit de la nostra visita, ens va portar a una reunió que celebrava l’associació nacional de sords en Tallinn. Arribarem prompte i omplírem una taula amb revistes i llibres en estonià i rus. Aquella nit es va coŀlocar el fonament de la predicació en llengua de signes en Estònia, ja que els assistents s’endugueren uns 100 llibres i 200 revistes, i nosaltres obtinguérem unes 70 adreces.

 Poc després, Maire i jo començàrem a fer viatges de predicació regulars a Estònia. Vam reduir la nostra jornada laboral i començàrem a servir com a precursors regulars. En 1995, ens vam mudar a Hèlsinki per a viatjar més fàcilment a Tallinn en ferri. Predicar en Estònia va superar totes les nostres expectatives!

 No teníem temps per a fer més estudis dels que teníem. Vam vore a 16 dels nostres estudiants progressar fins al baptisme, incloses dos germanes carnals que eren sordcegues. Jo estudiava amb elles utilitzant llengua de signes tàctil, que consistix en fer els signes en les seues mans.

 Estudiar la Bíblia amb persones sordes era tot un repte. En aquell temps, no hi havien disponibles publicacions en llengua de signes per a predicar. Així que vaig fer un gran ús d’imatges atraients que treia de les nostres publicacions i les recollia en un àlbum.

 La sucursal de Finlàndia em va demanar que visitara Letònia i Lituània per a saber com podien ajudar els sords d’eixos països bàltics. Visitàrem estos països moltes voltes i ajudàrem a buscar gent sorda. La majoria dels països tenen el seu propi llenguatge de signes, així que vaig aprendre llengua de signes estoniana, letona, lituana i un poquet de la russa, que és la que gasten els sords russos que viuen en els països bàltics.

 Per desgràcia, després de viatjar durant huit anys a Estònia i als altres països bàltics, haguérem de parar perquè a Maire li diagnosticaren pàrkinson.

 En 1997, es va establir un grup de traducció a llengua de signes en la sucursal de Finlàndia. Com vivíem a prop, poguérem coŀlaborar en la traducció d’algunes publicacions. Cosa que, hui en dia, encara faig ocasionalment. Açò ens va donar l’oportunitat de treballar amb el nostre fill, Marko. Ell junt amb la seua dona, Kirsi, també ajudaren a capacitar grups de traducció de llengua de signes en altres països.

 A més, la sucursal va organitzar cursos per a que publicadors oients pogueren aprendre llengua de signes. Gràcies a estos cursos, molts s’uniren a grups i congregacions de llengua de signes per a ajudar en la predicació, les reunions i portar la davantera en la congregació.

 En 2004, Maire i jo ajudàrem a formar la primera congregació finlandesa en llengua de signes en Hèlsinki. En només tres anys, es va convertir en una congregació forta i zelosa amb molts precursors.

 De nou, començarem a fer plans per a mudar-nos a una zona de més necessitat. En 2008, ens mudàrem prop de Tampere i tornarem al grup de llengua de signes que havíem deixat feia 34 anys. Un any després, este grupet es va convertir en la segona congregació de llengua de signes de Finlàndia.

 Però la salut de Maire va anar deteriorant-se fins que va morir en 2016. La vaig cuidar amb molt de carinyo i la trobe a faltar molt. Que ganes tinc de tornar a vore-la en el nou món, on les malalties no existiran! (Isaïes 33:24; Apocalipsi 21:4)

 Mentrestant, després de dedicar 60 anys de la meua vida a esta obra, puc dir que el meu desig de compartir les bones notícies amb les persones sordes no s’ha apagat.