PER als hebreus que vivien en la terra promesa, l’any seglar començava quan llauraven i sembraven els camps, que actualment correspon als mesos de setembre i octubre.

Un calendari lunar de 12 mesos, de 29 a 30 dies cada un, fa que l’any siga més curt que l’any solar. Per això, s’han d’utilitzar diversos mètodes per a compensar la diferència. Un d’ells pot ser afegir dies extra o intercalar periòdicament un mes addicional, com per exemple, al final de l’any en curs. Un sistema com este permet sincronitzar el calendari amb les temporades de la sembra i la sega.

No obstant, en el temps de Moisés, Déu li va dir al Seu poble que l’any religiós havia de començar en primavera, en el mes d’abib, o nissan (Ex 12:2; 13:4). Durant este mes, se celebrava una festa relacionada amb la sega de l’ordi, o civada (Ex 23:15, 16).

Segons va escriure l’erudit Emil Schürer en el seu llibre Historia del pueblo judío en tiempos de Jesús (175 a.C.–135 d.C.), a «la norma d’acord amb la qual es decidia la intercalació era molt senzilla: la festa de la Pasqua, que havia de celebrar-se coincidint amb la lluna plena del mes de nissan (14 de nissan), devia caure sempre després de l’equinocci de primavera [...]. Si cap a finals d’any s’adonaven que la Pasqua cauria abans de l’equinocci de primavera, s’afegia un més nou abans de nissan», és a dir, un tretzé més.

Els testimonis de Jehovà utilitzen este mètode a l’hora de determinar la data adequada per a celebrar el Sopar del Senyor, que té lloc en primavera i correspon al 14 de nissan segons el calendari hebreu. Esta data s’informa amb antelació a les congregacions de tot el món. b

Però, com sabien els hebreus quan acabava un mes i començava el següent? Hui en dia, només cal donar una ullada a un calendari en paper o en un dispositiu electrònic. No obstant, en temps bíblics, no era tan fàcil.

En l’època de Noé, es considerava que els mesos havien de durar 30 dies (Gn 7:11, 24; 8:3, 4). Però temps després, per als hebreus, els mesos del calendari no duraven sempre 30 dies. Més bé, podien durar-ne 29 o 30 depenent de quan començava el mes següent. Este inici venia marcat pel moment en què es començava a vore créixer la lluna nova.

En una ocasió, tant David com Jonatan es van referir al començament d’un mes dient: «Demà és la festa de la lluna nova» (1Sa 20:5, 18). Així que sembla que al voltant del segle XI abans de la nostra era, els mesos es calculaven per anticipat. Però, com podria un israelita qualsevol saber quan començava un nou més? La Mixnà, un conjunt de lleis i tradicions orals jueves, aporta alguna informació. Indica que en l’època posterior a l’exili, el Sanedrí —el tribunal superior jueu— es reunia set voltes a l’any. Estes reunions se celebraven el dia 30 de cada mes en què hi havia una festa. Estos hòmens eren els responsables de determinar quan començava el següent mes. Com ho decidien?

Se situaven hòmens a l’aguait en llocs elevats al voltant de Jerusalem per a observar el cel nocturn i vore quan començava a créixer la lluna nova. Al vore els primers senyals, alertaven ràpidament el Sanedrí. Quan els hòmens d’este tribunal determinaven que suficients testimonis havien vist la lluna nova, s’anunciava el començament del nou mes. Però, i si els núvols o la boira tapaven la visió dels sentinelles i no es podia vore el creixement de la lluna nova? Llavors, es declarava que el mes en curs tenia 30 dies i que podia començar el nou mes.

 La Mixnà explica que la decisió del Sanedrí s’anunciava encenent un foc dalt de la muntanya de les Oliveres, prop de Jerusalem. Per tot Israel, s’encenien fogueres en llocs elevats per a divulgar la notícia. En èpoques posteriors, s’enviaven missatgers. D’esta manera, no només els habitants de Jerusalem sinó també els de tot Israel, així com les comunitats jueves disperses, sabien quan començava un nou mes. Això els permetia celebrar les festes estacionals al mateix temps.

Per a comprendre millor la relació entre els mesos, les festes i les estacions del calendari hebreu, consulta la següent taula.