Els meus pares van conéixer la veritat en els anys vint, abans de casar-se. Jo vaig nàixer a principis de l’any 1939. De jovenet, vivia en Anglaterra i acompanyava els meus pares a les reunions de congregació. M’agradava molt l’Escola Bíblica per a la Predicació. Encara recorde la meua primera assignació. Vaig haver de pujar dalt d’un caixó per a poder vore per damunt del faristol. Tenia sis anys i estava molt nerviós de vore l’auditori ple de gent major.

Per a poder predicar, mon pare em va escriure a màquina una targeta amb una presentació senzilla. Tenia huit anys la primera volta que vaig tocar a soles a una porta. Que content em vaig posar quan l’amo de casa va llegir la targeta i va acceptar el llibre «Sea Dios veraz». Vaig córrer carrer avall per a contar-li-ho a mon pare! La predicació i les reunions em donaven molta alegria i m’ajudaren a cultivar el desig de servir a Jehovà a temps complet.

La veritat de la Bíblia va calar més profundament en el meu cor després que mon pare em fera una subscripció a La Talaia. Estava desitjós de llegir cada número tan prompte com arribava per correu. La meua confiança en Jehovà va anar creixent i em va motivar a dedicar-me a ell.

Els meus pares i jo anàrem com a delegats a l’assemblea «Augment de la Teocràcia», que es va celebrar en Nova York en l’any 1950. El dijous 3 d’agost, el tema era «El dia del missioner». El germà Carey Barber, qui després va formar part de la Junta Directiva, va fer el discurs de baptisme. A l’acabar, ens va plantejar les dos preguntes als candidats. Llavors, em  vaig alçar i vaig dir: «Sí!». Només tenia 11 anys, però era conscient que havia fet un pas molt important en la meua vida. Com no sabia nadar, em feia por entrar en l’aigua, però mon tio em va acompanyar a la piscina i em va assegurar que tot aniria bé. De fet, tot va ser tan ràpid que els meus peus no van arribar a tocar el fons. Vaig anar de braç en braç, un germà em va batejar i un altre em va traure de la piscina. Des d’aquell dia tan important, Jehovà ha continuat guiant els meus passos.

Quan vaig acabar l’escola, volia ser precursor, però els meus mestres m’animaren a cursar estudis superiors. Vaig sucumbir a la pressió i vaig anar a la universitat. No obstant, prompte em vaig adonar que no podria mantindre’m ferm en la veritat i al mateix temps concentrar-me en els meus estudis. Així que vaig decidir deixar-los. Després d’orar a Jehovà sobre este tema, vaig escriure una carta de renúncia on amablement explicava que ho deixaria al final del primer any. Amb plena confiança en Jehovà, vaig començar immediatament a servir com a precursor.

En juliol de 1957, vaig començar el meu servici a temps complet en el poble de Wellingborough. Havia demanat als germans del Betel de Londres que em recomanaren un precursor d’experiència a qui poguera unir-me. El germà Bert Vaisey es va convertir en el meu mentor, i la seua diligència em va ajudar a establir una bona rutina de predicació. La congregació estava formada per sis germanes majors, el germà Vaisey i jo. Preparar-me i participar en totes les reunions em va donar moltes oportunitats per a fer créixer la meua confiança en Jehovà i expressar la meua fe.

Després de passar un curt període de temps en la presó per negar-me a fer el servici militar, vaig conéixer una precursora especial que es deia Bàrbara. Ens casàrem en 1959, dispostos a anar allà on se’ns assignara. Al principi, vam anar a Lancashire, al nord-oest d’Anglaterra. Més avant, en gener de 1961, em van invitar a assistir durant un mes a l’Escola del Ministeri del Regne al Betel de Londres. Per a la meua sorpresa, al final del curs em van assignar a l’obra itinerant. Durant dos setmanes, vaig rebre capacitació en Birmingham per part d’un superintendent de circuit amb experiència, i Bàrbara va poder acompanyar-me. Després, tornàrem a la nostra assignació en els comtats de Lancashire i Cheshire.

Durant les vacacions d’agost de 1962, vam rebre una carta de la sucursal. Dins hi havien unes soŀlicituds per a l’escola de Galaad! Després d’orar al respecte, Bàrbara i jo omplírem els formularis i, immediatament, els enviàrem de nou a la sucursal, tal com ens havien demanat. Cinc mesos després, estàvem de camí a Brooklyn (Nova York) per a assistir a la classe  número 38 de Galaad, un curs de deu mesos d’educació teocràtica.

En Galaad, no només vam aprendre sobre la Paraula de Déu i la Seua organització, sinó també sobre la nostra germandat. Com teníem poc més de 20 anys, vam aprendre molt dels altres estudiants de la classe. Va ser un privilegi treballar cada dia en la mateixa assignació que el germà Fred Rusk, un dels nostres instructors. Una impactant lliçó que ell va emfatitzar va ser la de donar sempre consell apropiat, és a dir, que estiguera sòlidament basat en les Escriptures. Entre els qui ens donaven discursos durant el curs hi havia germans tan experimentats com Nathan Knorr, Frederick Franz i Karl Klein. I aprenguérem molt de l’exemple d’humiltat del germà A. H. Macmillan, qui ens va ensenyar com Jehovà va ajudar el seu poble durant el període de prova viscut entre 1914 i principis de 1919.

Cap al final del curs, el germà Knorr ens va informar a Bàrbara i a mi que seríem assignats a Burundi, en Àfrica. Vam anar corrents a la biblioteca de Betel per a buscar en l’Anuari quants publicadors servien en Burundi en eixe moment. Per a la nostra sorpresa, no vam trobar dades sobre eixe país! Sí, anàvem a un territori verge, ubicat en un continent del qual no sabíem pràcticament res. Teníem els nervis a flor de pell! L’oració sincera ens va ajudar a calmar-los.

En la nova assignació, tot era diferent del que coneixíem fins a eixe moment: el clima, la cultura i l’idioma. Ara, havíem d’aprendre francés. També teníem el repte de trobar un lloc on viure. Dos dies després d’arribar, un company de Galaad, Harry Arnott, ens va visitar de camí a la seua assignació en Zàmbia. Ens va ajudar a trobar un apartament que es convertiria en la nostra primera casa missional. Però prompte vam començar a patir l’oposició del govern local, que no sabia res dels testimonis de Jehovà. Just quan començàvem a disfrutar de la nostra assignació, les autoritats ens van informar que no podíem quedar-nos si no teníem un permís de treball vàlid. Per desgràcia, vam haver d’anar-nos-en i adaptar-nos a un nou país, en este cas, Uganda.

 Estàvem preocupats d’anar a Uganda sense tindre visats, però confiàrem en Jehovà. Un germà del Canadà que servia en Uganda va tractar d’explicar la nostra situació a un funcionari d’immigració, i ens van concedir uns mesos que aprofitàrem per a demanar el permís de residència. Tot açò ens va demostrar que Jehovà ens estava ajudant.

La situació en Uganda era molt diferent de la que teníem en Burundi. L’obra ja estava establida, encara que només hi havia 29 Testimonis en tot el país. En el territori, trobàrem moltes persones que parlaven anglés. Però prompte ens adonàrem que si volíem ajudar els interessats a progressar, necessitàvem aprendre almenys un dels molts idiomes indígenes. Començàrem a predicar en la capital, Kampala, on es parla majoritàriament l’idioma luganda. Així que ens centràrem en aprendre esta llengua. Ens va costar alguns anys arribar a parlar-lo amb fluïdesa, però va valdre la pena perquè la predicació era més efectiva. Començàrem a comprendre millor les necessitats espirituals dels nostres estudiants de la Bíblia. Al vore el nostre interés en ells, els estudiants se sinceraven i ens deien el que pensaven del que estaven aprenent.

Estàvem molt contents d’ajudar persones humils i receptives a aprendre la veritat, i encara ho estiguérem més quan ens van dir de servir en l’obra itinerant al llarg de tot el país. Amb la supervisió de la sucursal de Kenya, començàrem un safari d’exploració per a localitzar les zones on feia més falta enviar precursors especials. Vam experimentar moltes voltes una hospitalitat extraordinària per part de persones que no coneixien els Testimonis, ens feien sentir a gust i inclús ens preparaven menjar.

Després vindria un altre tipo de safari. Des de Kampala, vaig viatjar dos dies en tren fins al port de Mombasa, en Kenya. I ahí vaig embarcar a les Illes Seychelles, un arxipèlag que es troba en l’oceà Índic. Més avant, de 1965 a 1972, Bàrbara em va acompanyar en les visites regulars a les Seychelles. Al principi, només hi havia dos publicadors. Durant eixe temps, es van convertir en un grup i, després, en una congregació pròspera. Altres «safaris» em van dur a visitar els germans d’Eritrea, Etiòpia i el Sudan.

En Uganda, el clima polític va canviar ràpidament després d’un colp d’estat. Els anys de terror que vingueren a continuació em van fer vore la saviesa d’obeir el manament: «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar» (Mc 12:17). En un moment donat, es va exigir que tots els estrangers residents en el país es registraren en la comissaria de policia més pròxima al seu domicili. Ho férem immediatament. Uns pocs dies després, mentres un altre missioner i jo anàvem en cotxe per Kampala, uns agents de la policia secreta se’ns van acostar. Estàvem amb l’ai al cor! Ens van acusar de ser espies i ens van escortar a l’oficina central de la policia, on els vam explicar que érem missioners pacífics. Protestàrem i els diguérem que ja estàvem registrats, però els policies es feren els sords. Després, uns guàrdies armats ens van conduir a la comissaria més pròxima a la casa missional. Quin descans vam sentir quan l’oficial del registre, qui sabia que ja ens havíem inscrit, ens  va reconéixer i va ordenar als guàrdies que ens deixaren anar!

En aquells dies, a sovint experimentàrem moments tensos en controls de carretera, especialment quan ens paraven soldats que estaven molt borratxos. Sempre oràvem i sentíem una gran calma cada volta que ens deixaven passar sense problemes. Per desgràcia, en 1973, es va ordenar a tots els missioners estrangers que abandonaren Uganda.

De nou, rebérem un canvi d’assignació, esta volta en la Costa d’Ivori, en l’Àfrica occidental. Això va suposar adaptar-nos a una cultura completament diferent, a tornar a parlar francés tot el temps i a viure amb missioners de diferents països. Una volta més, sentírem la direcció de Jehovà al vore que persones humils i sinceres acceptaven ràpidament les bones notícies. Els dos veiérem com la nostra confiança en Jehovà feia dret el nostre camí.

Poc després, a Bàrbara li van diagnosticar càncer. A pesar dels nostres viatges a Europa per a rebre tractament especialitzat, en 1983 es va fer evident que no podríem continuar servint en Àfrica. Això ens va desanimar molt.

El càncer de Bàrbara va anar empitjorant mentres servíem en el Betel de Londres i, finalment, va morir. El suport que em va donar la família Betel va ser meravellós. Un matrimoni en particular em va ajudar a adaptar-me i a continuar confiant en Jehovà. Temps després, vaig conéixer a Ann, una germana que servia en Betel com a voluntària externa. Havia sigut precursora especial i estimava molt a Jehovà. Ens vam casar en 1989 i, des d’aquell moment, hem estat servint en el Betel de Londres.

De 1995 a 2018, he tingut el privilegi de servir com a representant de la central mundial —abans anomenat superintendent de zona— i he visitat quasi 60 països diferents! En cada visita, he vist que Jehovà cuida del seu poble siguen quines siguen les seues circumstàncies.

En 2017, vaig tornar a Àfrica en una de les meues visites. Quina alegria va ser per a mi portar a Ann a Burundi per primera volta! I quina alegria va ser per als dos vore com havia crescut l’obra en aquell país! En el mateix carrer on jo predicava de casa en casa, allà en l’any 1964, ara hi ha una preciosa casa Betel que atén més de 15.500 publicadors.

Em vaig alegrar molt quan vaig rebre l’itinerari per a les meues visites de 2018. En el llistat de països estava la Costa d’Ivori. Arribar a Abidjan, la capital, va ser com tornar a casa. En Betel, fent una ullada al llistat de telèfons, em vaig adonar que el germà que vivia al costat de l’habitació d’invitats era Sossou. Vaig recordar que havia servit com a superintendent de ciutat quan jo estava en Abidjan, però estava equivocat, era un altre Sossou, el seu fill!

Jehovà ha sigut fidel a la seua paraula. A través de moltes adversitats, he pogut comprovar que, quan confiem en Jehovà, ell ens guia pel camí dreturer. Desitgem de tot cor seguir el camí etern que es farà més clar quan arribe el nou món (Pr 4:18).